8 d’octubre de 2009

80 anys de semàfors.

Una barreja de sentiments d'amor i odi desperten aquests coneguts aparells que mai dormen i configuren part del mobiliari urbà. Estem tant acostumats de veure'ls i també patir-los que gairebé son com un acte reflex mes de la nostre rutina quotidiana.


Mostra un mapa més gran

El primer semàfor de Barcelona es va col·locar a l’encreuament dels carrers Balmes i Provença el dia 1 d'agost de l'any 1929 aprofitant l’Exposició Universal del 29.

Un primitiu aparell de rellotgeria, al qual cada dia s’havia de donar corda i que es posava en verd quan un vehicle trepitjava una franja de goma que creuava el carrer.



Tot plegat 80 anys fins a arribar als temps d'avui, va ser un procés lent i una implantació molt pausada.

Cruïlla Balmes-Pelai anys 30

"Això no té cap futur" deien els recelosos barcelonins per aquells temps i encara fins a anys 50's o 60's i ja amb una potent circulació cada cop mes creixent no s'en podien veure gaires a molts punts conflictius de la ciutat.

La Rambla vista des-de Colom anys 40.

Els temps canvien i la tècnica ha millorat molt, actualment existeixen uns 34.000 semàfors repartits per tota la ciutat i ben aviat anirem veient com tots els semàfors que coneixem aniran modificant el seu disseny.

Els nous seguiran sent grocs però perdran la visera, seran plans i canviaran d'aparença, molt mes moderna però també molt mes freda i trista a la vista.
El seu llum serà format de varis punts lluminosos de leds, un sistema molt més potent, eficaç, net i segur que l'actual bombeta que demès estalviarà energia. Tot i que ja fa temps que existeixen semàfors de leds -s'en poden veure a bastants punts de la ciutat- els nous seran més "intel·ligents" i tindran més prestacions tecnològiques. Els armaris reguladors de trànsit portaran receptor Wi-Fi, cablejat de fibra òptica, incorporaran altaveus per in vidents que és podran activar mitjançant comandament a distància, tindran plaques fotovoltaiques i una bateria que permetera segueixin funcionant ininterrompuda-ment en casos de tall de fluid elèctric evitant així el caos circulatori en temps de tempesta com sol passar sovintment.


El 35% dels semàfors existents de la ciutat ja tenen més de 10 anys, i alguns arriben als 25 o 30 anys d'antiguitat. Encara podem contemplar un d'aquells antics semàfors dels anys 1940 conservat simbòlicament a la cruïlla del carrer Comte d'Urgell amb Londres, i Buenos Aires.


25 de setembre de 2009

Llambordes

S'ha parlat molt dels típics panots de Barcelona i bastant menys de les seves clàssiques llambordes.


Queda clar que l'asfalt ha guanyat i les llambordes ja son fora de la visió quotidiana. Poc a poc han anat desapareixent de la nostre vista tots aquells antics carrers "adoquinats" amb bonys i bastant perillosos per a la circulació vial... sobretot pels vehicles de dues rodes.


Recordo la Plaça del Sortidor, quan la plaça era rodona i molt mes bonica que ara... circulava amb la meva Vespa i tenia que afluixar la marxa doncs aquells potents pedrols de terra feien que saltès del seient com un ninot sense cap control.
El mateix em passava en el Paral.lel... pitjor encara, aquelles llambordes eren acompanyades d'un seguit d'antigues vies de tramvia entre les quals posar-hi la roda era sinònim de caure directament a terra, fotre's el gran ostiòt i sortir-ne mes o menys si tenies la sort que no venia ningú darrera teu.

Barricada al barri de Gràcia, Setmana Tragica.

Antigament, quan sorgia algun merder seriós, les llambordes eren les primeres en saltar dels carrers de Barcelona. Molt servei varen fer aquelles dures pedres, molts barcelonins van lluitar darrere aquells pedrots amuntonats arrencats de terra... i molts mes hi van perdre la vida.


Assalt a la Caserna dels Veterans. La Actualidad, 26 de juliol de 1910.


Hi ha qui diu que "sota les llambordes es pot trobar la llibertat" ...no m'estranya... pedra dura! ...un material que cada cop costa més de trobar en la nostra ciutat de quitrà, formigó i plafons pre-fabricats... i si no busqueu al vostre voltant un objecte tant resistent com aquelles llambordes... no n'hi ha. (n'has vist?)

Barricades aixecades a diferents barris durant els dies de la setmana tràgica


Pocs carrers amb llambordes resten a Barcelona, tot i així jo n'he trobat un i no sé quants mes en poden quedar... molt poquets de ben segur. Per això quan vaig veure aquest solitari carrer, la vista se'm va anar directa cap al terra tot i que cercava un altre indret amagat per les façanes d'aquella zona vaig trobar-me amb unes gratificants i ara menyspreades llambordes que, sense amagar-se, encara mostraven amb tot l'orgull el pas del temps a la vista de tothom.



Seguiu el carrer i el primer a má dreta també


Mostra un mapa més gran

Aquests carrers son els que envolten l'antic mercat del Born, un espai que ara mateix és en estat d'abandonament, del qual els veïns n'estan farts com es natural. Un lloc mes que ara per ara roman mort... desprès de tantes falses promeses dels caps pensants.

Carrer de la Fusina

Carrer Comercial.

Primer volien fer-hi una Biblioteca, desprès un museu amb totes les runes i ara que?...no entenc res....definitivament crec que la historia de Barcelona els hi importa una merda a tots aquests vividors que votem cop darrera cop (Jo No)... No tinc paraules per aquest darrer batlle que estem suportant, ha demostrat clarament que no és hereu de res del que cap Barceloní estimi.

El que mes em va cridar l'atenció: L'estat de les obres de les runes trobades de la antiga Barcelona dins del recinte del mercat del Born. Ara completament tapades per una capa de terra o formigó. Ningú n'ha parlat més del tema, però jo ho vaig veure així i aquí sota mostro la foto-testimoni (amplieu la imatge).

Born Actual



Fa un parell d'anys vaig poder veure (estaven a la vista de tothom) aquestes runes trobades de l'antiga Barcelona. És podien veure suficient-ment be des-de fora les reixes, tot i que l'estat lamentable de l'entorn ja és feia notar.

Crec que quan en alguna obra troben alguna cosa antiga, els hi fa nosa... mes val tapar-ho ràpidament, no fos cas que enredereixin les obres ... i si no ja ho farà el mateix constructor per no perdre una bona pasta.

Conclusions: Esperem veure que és trobaran sota el mercat de Sant Antoni ... segurament ho disimularán ben ràpidament per no fer cap rebombori. Allà assota s'hi han de trobar moltes "mogudes" de les quals ben segur mai no ens assabentarem ningú.

Exemple: No fa gaire temps varen sortir uns quants esquelets surant per les pluges sota el terra de les obres en la plaça Lesseps... no van poguer amagar-ho i la noticia va sortir a la llum publica... després mai mes s'ha parlat d'aquells esquelets que és varen trobar...ho investiguen? ...de quina edat provenen? ...perquè estaven enterrats allà?...és pensen que a ningú li importa... a mi si, collons!!!


PD: si sou de Barcelona i us agrada conèixer la història de la nostre ciutat, desconfieu de tot el que surt i olora als que "manen" i "mamen" de nosaltres... d'alguna manera ens volen estafar! ...sort que encara que ells no ho entenguin sempre quedará gravada i amb molta mes força la nostra memòria col·lectiva que és la que realment existeix i val... pobres imbècils...potser ens faran falta més llambordes.

17 de juliol de 2009

Cine Spring (1911-1985)

El Cine Spring situat al passeig de la Bonanova, 103, va ser construït el 1911 per Joaquím Font i Pedrosa.
Amb una capacitat per a 770 persones, en el seu inici reunia el bo i millor de la societat benestant dels barris alts de la ciutat i aplegava, en el seu interior poc glamurós i lluny del que podia ser una sala cinematogràfica, l’elegància i bellesa de les famílies adinerades.



L’antic cinema Spring, entre els anys 1911-1920.

Derruït el 1985 per a edificar habitatges.


Durant els anys vint, va ser objecte d’una important reforma que el va dotar de 1.250 butaques. Acabada la Guerra Civil i seguint la normativa dels vencedors, va perdre el seu nom pel de Murillo, en homenatge al pintor de Sevilla. Al cap del temps va recuperar el seu nom inicial. Dins de la línia de programació, la sala només projectava pel·lícules els dijous, dissabtes i diumenges.



A mitjan anys setanta els propietaris, tot cercant una solució per sortir de la crisi, van canviar l’orientació del cinema, el van convertir en Cinestudio Spring i el van especialitzar en l’exhibició de films de repertori, curosament escollits i programats amb extrema sensibilitat. A començament dels anys vuitanta i seguint l’exemple d’algun altre cinema, canviava diàriament les pel·lícules. Finalment, el maig de 1984, aquesta sala de barri d’aire familiar tancava les seves portes i posava punt i final a setanta-tres anys d’existència. Va ser enderrocada l’any següent.

Font: J. M. Contel (Historiador de Gràcia)

Records meus del Cine Spring.

Cap als anys '80 fou cinema de doble sessió amb programes temàtics i d'art i assaig. Varies dobles sessions vaig viure en aquell bonic, confortable i desaparegut cine Spring.

Entre d'elles a destacar aquella mítica doble i festiva sessió en la qual és varen projectar les pelis "Quadrophenia" dels Who amb la peli "The Great Rock 'n' Roll Swindle" dels Sex Pistols... Dos films icones de dues bandes oposades en aquells temps dels inici dels 80's. Punks i Mods és varen replegar uns quants dies junts en aquell antic local ...i com es preveia venir ... les "xispes" varen acabar saltant!... i les butaques també!. Aquells antics punks de Barna van finalitzar celebrant la diada saltant sobre de l'escenari. Tot plegat fou una vivència única i inoblidable i no com un altre "soporífera" doble sessió que vaig empassar-me un temps desprès en aquest desaparegut cinema, amb les pelis "2001, Una odisea del espacio" i "Alien".... una empanada massa llarga i forta, de la qual vaig sortir fet pols.

Com a curiositat esmentar el bar "Facha" que existia per aquells temps ('80) just al costat del Cine Spring. Un estret bar decorat amb fotos de Franco, Primo de Rivera i parafernàlia "Nazional" de l'estil... un sinistre i petit bar que fotia molta por i fàstic al mateix temps.
Tot i així, algun cop hi vaig entrar... i fins i tot m'hi vaig pixar abans d'entrar al Spring... això si... els hi teniès que demanar-los la clau del WC... els "fachoides" que dirigirien aquell bar tenien certa por a atemptats i un simple barbut o grenyut visitant el seu local ja els hi donava peu a sospita.

Avui dia encara existeix mes d'un bar ranci com aquest per la nostre ciutat, on podem trobar i veure lluir alguna d'aquestes obsoletes imatges de l'antic regimen... jo els he vist!... i foten autèntic "repelús"!

El Cine Spring, un cinema dels d'abans, situat en la part alta de Barcelona i obert a totes les cultures i tendències... un respectable cinema de la nostre ciutat que és ja història.

Ubicació actual :


Mostra un mapa més gran

Bye Bye Spring.

Com a record a tots els desapareguts cinemes oblidats,
deixo aquest link... font d'inspiració a aquesta entrada:
http://cines-olvidados.blogspot.com

.

10 de juliol de 2009

Josep Gaspar i aquells anys 20

Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 - Barcelona, 1970)
Cineasta i fotògraf.

Nascut a la capital del Bages, de ben jove és va traslladar a viure a Barcelona on va cursar el seus estudis. Acabats aquests començà treballant com a comptable a la casa Gaumont -una bona industria Francesa pionera en el mon del cinema, també dedicada a la venda d'aparells de fotografia i cinema- on va tenir contacte amb tot aquest món de les imatges formant-se professionalment.

De ben jove li va començar la seva afecció per al món del cinema i ja al 1907 realitzava el seu primer curt documental "Concurs de sardanes al Parc Güell". El 1909 va recollir amb la seva càmera els fets sagnants de la Setmana Tràgica amb el reportatge titulat "Els successos de Barcelona", un film que va provocar en el seu moment una gran commoció popular.
Aquesta no fou la única revolta que va captar aquest bon home amb la seva càmera ja que al 1910 també va rodar els fets violents de la "Revolución de Portugal". Després es va dedicar al gènere taurí amb films com "Biografía y muerte de Joselito" (1920) i "Pedrucho" (1925), un genere molt de moda a la nostra ciutat degut a la la gran afició per al món taurí que tenien els nostres avantpassats barcelonins per aquells temps (no oblidem que Barcelona fou la única ciutat d'Espanya que va arribar a tenir tres places de braus en actiu simultàniament, mal que els hi pesi a alguns). Posteriorment va dirigir varis sainets (1934).

Com a càmera i director de fotografia primer i com a director de documentals i pel·lícules després, va produir al llarg de la seva carrera, entre 1908 i 1946, una extensa filmografia.

L'any 1949 es va traslladar a Montevideo contractat per una productora, cap a l'any 1953 la productora va plegar i s'en va anar a viure a Buenos Aires, a l'Argentina, on hi va muntar un estudi fotogràfic.

Anys desprès va patir un accident que li va impedir continuar treballant i, per aquesta raó, va decidir tornar a Barcelona on també li fou molt difícil trobar feina fins al seus darrers dies.


Mostres del seu treball.

Com a fotògraf:

Josep Gaspar és també considerat un dels pioners de la fotografia aèria catalana -després de Co de Triola-. Fou fotògraf oficial de l'aeròdrom Canudas entre 1920 i 1933 i va realitzar una magnifica i extensa col·lecció de fotografies aèries de Catalunya atribuïdes a l'any 1929.
Va col·laborar a la premsa il·lustrada catalana publicant a les principals revistes gràfiques del seu temps com "Mundo Gráfico", "Stadium", "El Heraldo" o "Imatges".


Estadi de Montjuïc.


Plaça Espanya.


Parc de la Ciutadella.


Rambles/gòtic.


Eixample - Gran Vía amb Passeig de Gràcia.


Passeig de Gràcia


Sagrada Familia



Com a cineasta:

Gent i paisatge de Catalunya (1926)
Una magnifica pel.lícula/documental de 64 minuts de duració amb un guió de Francesc Madrid, on podem veure, en un recorregut per diferents espais emblemàtics de la ciutat de Barcelona i altres indrets de Catalunya, com la Costa Brava, tots aquells paisatges naturals en aquella època noucentista i alguns dels seus referents culturals i esportius.

Altres talls del film:

Gent i paisatge (fragment) Costa Brava, 1926

Josep Samitier, 1926

Gràcies reinadafrica !

En aquest curt fragment del documental, que aquí sota segueix, ens mostra gairebé el mateix recorregut que va realitzar 18 anys enrere en Ricardo Baños en tramvia , sols que en aquest cas en Josep Gaspar va filmar des d'un autobús amb una mes mica d'alçada i començant el trajecte des de mes avall, començant per unes rambles repletes de gentada (quasi be com avui), enfilant per Passeig de Gràcia i carrer Salmerón fins a Plaça Lesseps.



Comparant-los, el pas del temps ja es fa notar. En aquesta filmació es veu molta mes gent pels carrers... la població va en augment!... encara que aquí aquesta gentada ja no corre tant, ni es veu tant alegre com anys enrere, ara caminen potser mes ordenats, potser mes calmats, ja ni busquen ni saluden a la càmera, això sí, tots segueixen lluint els seus barrets tant adults com infants. No es veuen bicis i molts pocs cavalls, hi han molts mes tramvies i comença la plaga dels cotxes embrutant el paisatge urbà tot i que ja feia dos anys que funcionava el metro just per assota del mateix recorregut que surt en el vídeo,. Aquest mateix any també s'inaugurà la nova línia Transversal del metro que transportava des de Sants fins a Pl. Catalunya.

El Diluvio-10-06-1926

Precisament en aquell mateix any, que fou filmat aquest vídeo, Gaudi va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 a la Gran Via, cantonada Bailèn (7/6/1926), mal vestit amb parracs ningú va reconèixer al ferit artista confonent-lo amb un indigent, diversos taxistes es van negar a recollir-lo per temor que seria incapaç de pagar la tarifa des de les seves buides butxaques.
Les ferides li provocaren la mort al cap de 3 dies.

Portada de "La noche" 10-06-1926

Un mes desprès el 31/7/1926 un anarquista atenta amb un ganivet contra el general Primo de Rivera, sortint aquest il·lès de la entusiasta benvinguda que va rebre en la visita a la nostre ciutat.

Dos tipus de successos diferents que mostren la certa mala llet es respirava per aquella època pels carrers de la nostre ciutat.



Senyalaré dos significatius espais Gràciencs, ja desapareguts, que es poden veure clarament a la part final del vídeo, just quan enfila per carrer Salmerón (actualment Gran de Gràcia) fins a Lesseps :

· Bar Monumental. - Minut 3:40 - (Gran de Gràcia 25)
Antigament anomenat "Cafè Tost", el Monumental fou un emblemàtic local que per aquells temps destacava com a decisiu centre de reunions de grups d'opinió i tertúlies literàries a més de ball, restaurant i bar familiar on anar a fer el vermutet els diumenges, com ja esmentava la Mercè Rodoreda a la coneguda novel·la:
"Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets".
Una principal artèria del barri, un local amb una intensa vida cultural que amb el pas del temps es convertí en bingo, ball exòtic fins actualment que és un gran i fred supermercat.
Podeu veure a la filmació la gent ben contenta gaudint en les taules de la seva estreta terraça.

· Edicle del metro de Lesseps. - Minut 3:50 - (Plaça Lesseps)
Un magnífic edicle (o marquesina) modernista que cobria l'entrada de l'estació del metro de Lesseps, per aquells temps anomenat "Gran Metro" actualment L3. Dins d'aquesta petita joia arquitectònica hi havia un gran ascensor de tipus monta-cargues amb un sistema mecànic molt primitiu que donava capacitat per a fins 30 persones cap avall a l'estació trobada a uns 11m. sota els seus peus.
Va existir un altre edicle semblant, mes gran, a la plaça Urquinaona. Amb el pas del temps aquests tipus d'instal·lacions quedaren obsoletes i finalment van acabar desapareixent sense cap esforç per conservar-les tot i el seu valor artístic.

Edicle de Lesseps


Interior Metro Lesseps dels principis.


El 1899 la Plaça dels Josepets de Gràcia rebé el nom de Lesseps en record al conegut diplomàtic. Seixanta anys més tard, la plaça fou ampliada en unir-se amb la Plaça de la Creu.

El 1909, durant la Setmana Tràgica, l’església Josepets es va salvar de ser incendiada, perquè els avalotats van suposar que estava defensada, sort que va tindre!. En canvi, el juliol del 1936 sí que es va incendiar, es va esfondrar la cúpula i la nau central. Les obres de recuperació de l’església van acabar el 1961...tot aixó el temps ja s'ho ha empassat i avui dia els Josepets encara segueix dempeus marcant les hores.


Plaça Lesseps per aquella época


Gràcies a personatges com en Josep Gaspar tenim autentics testimonis gràfics on podem veure com realment foren el nostres territoris en temps passats.

Avui dia tots tenim la nostre càmera digital i ho fotografiem tot, sovint-ment sense consciència.... estic ben segur que cap de les nostres fotos mai tindran tant valor com tenen aquestes antigues imatges.

Sort!

Amb tot el respecte i afecte dedico aquest post a la Júlia.

7 de març de 2009

Museu de la guerra, Tibidabo (1916-1940)

La Gran Guerra (1914 a 1918), més coneguda com la 1ª Guerra Mundial o la guerra de les trinxeres va encuriosir a molts barcelonins que van viure al marge tots aquells anys de gran conflicte Europeu, tant com per a fer-hi un espai public dedicat amb tota aquella escenografia.

Foto de l'exposició temporal al MHCAT. La gran guerra en imatges 1914-1918

Així va ésser que l'any 1916 es va inaugurar un Museu al parc del Tibidabo que reproduïa l'escenari de la guerra europea amb diorames a escala natural, uniformes, armes, municions i una ambientació que recreava aquelles sinistres trinxeres de terra humida, boira i foc enemic.
L'entrada a 50cts. donava dret al museu i a una simulació panoràmica de Barcelona enllumenada per fogueres aparentant l'incendi de la capital en guerra. Una gran atracció molt ben decorada de les moltes que s'oferien al Tibidabo al mateix temps com el ferrocarril aeri i el tren de muntanya .

...anys desprès vindria l'atalaia (1921) entre d'altres


Actualment l'únic museu militar existent a Barcelona està en fase de desmantellament.


Dedicar un museu a la guerra avui dia es del tot impensable i políticament incorrecte, però en aquella època aquell desaparegut museu era vist com una gran atracció per a molts Barcelonins.
Anteriorment va existir a Barcelona un altre museu dedicat a la guerra i les armes anomenat Armeria Estruch i que va funcionar des del 1888 al 1903 amb 1.300 peces en exposició en un local a la Plaça Catalunya. Al 1903 van tancar les portes davant la reforma de la plaça i van vendre la col·lecció a França, davant el desinterès municipal ...actualment passa el mateix amb les peces exposades al Museu Militar de Montjuïc. Una llàstima tot plegat ...tots tenim un passat i ens agradi o no, cal recordar-l'ho.

El que assota segueix es un article de JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS aparegut el 11-01-2009 al diari El Pais, il·lustrat amb algunes postals del fotògraf Lucien Roisin que he trobat per la xarxa, les úniques que es coneixen d'aquest oblidat recinte i així de pas poder recordar la seva existència.

La Gran Guerra en el Tibidabo
Barcelona dedicó a la I Guerra Mundial un museo que cerró en 1940
JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS - Barcelona
EL PAÍS - 11-01-2009

"¡Al Tibidabo! ¡Al Tibidabo!", animaba la publicidad de un periódico el 23 de junio de 1916 a los barceloneses para que subieran al parque de atracciones de la montaña durante la verbena de Sant Joan.

El anuncio proponía pasar la noche bailando los ritmos de moda acompañados por una banda de música, viajar en el único ferrocarril aéreo del mundo, ver películas en un cinematógrafo, comer en los restaurantes abiertos toda la noche, pasear en el carrusel eléctrico y visitar el Museo de Guerra, que el 13 de febrero se había inaugurado en los sótanos del edificio del Gran Mirador. Desde allí, a más de 500 metros de altura, se vería la ciudad alumbrada por las hogueras como si estuviera incendiada tras un bombardeo, decía la publicidad. La visión sería perfecta con ayuda de los anteojos, la primera atracción de la montaña, que desde 1904 funcionaban al introducir 10 céntimos.

El día de la inauguración del museo, una escueta crónica periodística enumeraba lo que allí podía verse: "Interesantísima exposición de la guerra actual: la vida en las trincheras, planos de relieve de los teatros de operaciones,

el gran obús de 420 milímetros, bloque que representa el oro que gasta Inglaterra cada día (sic), modelos y detalles de material de guerra,


la Cruz Roja en las ruinas de la catedral de Soissons convertida en hospital provisional, etcétera".

Varias postales del fotógrafo Lucien Roisin constituyen el único documento gráfico de este museo prácticamente desconocido para los barceloneses de hoy.

Vista General


Antonio Lázaro, que desempeñó diferentes cargos en el parque hasta que se jubiló en 1985, explica: "El museo tenía una finalidad eminentemente didáctica, ya que si bien se reproducían diferentes elementos que se daban en la realidad bélica, como trincheras e incluso el famoso cañón alemán Gran Berta (hecho de cartón, con gran realismo y a escala real), también se reproducía un hospital, que ponía de manifiesto el sufrimiento que producía la guerra".

Cocina

Desde 1914 las mayores potencias mundiales se enfrentaron en la I Guerra Mundial, un conflicto que acabó con la vida de 10 millones de soldados de los 70 que fueron movilizados. España se mantuvo al margen, pero la guerra sedujo a muchos. Es el caso del ingeniero militar Marian Rubió, que escribió más de un centenar de crónicas sobre la guerra en La Vanguardia y que no dudó en hacer referencia al conflicto en el parque de atracciones que se construía en el Tibidabo, tras ser nombrado director técnico y gerente por su propietario, el famoso doctor Andreu.


Cuarto de oficiales.


El museo pronto se convirtió en visita obligada de todos los que ascendían a la montaña porque llamaba "la atención de los inteligentes", decía la prensa. Personas normales, tras pagar 50 céntimos de entrada, y autoridades: gobernadores civiles, jerarquía eclesiástica y visitantes extranjeros (suponemos que gratis), recorrían las instalaciones y admiraban los materiales de guerra y los escenarios y mapas en relieve, que se iban incorporando a medida que avanzaba el conflicto: de la larga batalla de Verdún, de la guerra en Rusia, de Rumania, del combate naval o del conjunto de Europa y Asia.


Entrada a las trincheras

Al acabar el conflicto el museo continuó abierto. En 1921 se inauguró la gran atalaya de 50 metros y en 1928 el aeroplano, dos de las atracciones que siguen funcionando y dan personalidad al parque. Ese mismo año el museo incorporó un ejército formado por 15.000 miniaturas de plomo, realizadas por encargo de Arturo Llovera, que fue calificado de "curiosísimo espectáculo".


Galeria aspillerada


El museo permaneció abierto durante la Guerra Civil, periodo en el que siguió recibiendo visitantes (suponemos que mientras el frente estuvo lejos de Barcelona), y parte de su material fue empleado en exposiciones por el Comisariado de Propaganda de la Generalitat. Con la instauración de la dictadura, el museo del Tibidabo fue clausurado en 1940.


Paso blindado

Antonio Lázaro recuerda que en 1977 todavía se conservaban decorados y planos del museo en los almacenes del parque.


Las figuritas del "ejército Llovera" encontraron un lugar para exponerse en las salas del museo militar de Montjuïc tras abrir sus puertas en 1963. Ahora esperan desfilar en un nuevo escenario.

Repuesto.


Ramal de mina.



Tres museos militares
Barcelona no ha tenido suerte con sus museos militares. En 1888 el financiero José Estruch inauguró el Museo Armería Estruch, con 1.300 piezas, en un local de la plaza de Catalunya. En 1903 cerró sus puertas ante la reforma de la plaza y vendió la colección a Francia, ante el desinterés municipal. El Musée de l'Armée de París exhibe parte de estos fondos. El museo del Tibidabo fue cerrado por la dictadura franquista en 1940. En 1963 abrió un nuevo museo militar en el castillo de Montjuïc, la otra montaña de la ciudad. Ahora ha cerrado sus puertas para reformarse y convertirse en centro para la paz.

2 de febrer de 2009

Estudis Balcázar i Esplugues City (2ª Part)

Article anterior.
Alfonso Balcázar, un dels germans propietaris dels Estudis, va ser director de gran part de les pel·lícules produïdes per Balcázar Producciones Cinematográficas, al costat del seu germà Jaime Jesús.

Alfonso Balcázar


Com es va dir en la primera part, l'any 1964, es compren uns pavellons industrials, els reformen i construïxen un edifici nou per a incorporar les oficines, camerins, menjador i altres sales necessàries per a la nova activitat.

En aquest edifici es creen uns estudis de doblatge que romanen actius fins a 1977.




En la pel·lícula "El rublo de dos caras" del 1968, surten escenes de la façana dels estudis i de part de les seves dependències. En aquesta pel·lícula apareixen imatges rodades en el Cementiri d'aquesta població, contigu al Poblat de l'Oest.

Les naus dels antics estudis es van demolir l'any 1996.



En el primer Poblat de l'Oest, abans que es destruís per a la construcció de l'autopista, es va rodar la primera pel·lícula titulada "Pistolero de Arizona", dirigida per Alfonso Balcázar, de la qual posem unes escenes del rodatge, recollides pel NoDo del 1964.


En aquestes imatges aèries del 1966, es poden observar els terrenys on es va construir un dels dos Poblats de l'Oest, molt prop de la carretera que unia Barcelona amb Madrid. Aquest Poblat sel coneixia com Esplugues City i va estar dempeus des de l’any 1964 fins al 1967.



El segon Poblat es va desplaçar molt prop del primer i va subsistir de 1967 a 1972, fins que es van destruir per la falta d'utilització.



Autor: Angel, del blog Historias cinematográficas.
Col·laboradors: José Manuel i Ricardo, del blog Historias matritenses.
Fonts: Institut Cartográfic de Catalunya i el llibre "Más allá de Esplugas City".


Una vez mas, gracias! Angel, Ricardo y José Manuel.




30 de desembre de 2008

Joan Brossa (1919-1998)..."me'n vaig a peu"


Un record a en Joan Brossa, polifacètic Barceloní que avui fa deu anys va passar al mes enllà. Des-de aquí vull reflectir un petit homenatge a aquest gran Barcelonauta de cap a peus, i mai mes bé dit, doncs en Brossa coneixia molt la nostra ciutat, tal i com ha de ser: A PEU!.

Aquest es un fragment d'un article aparegut a L'Avui, ja fa un temps, i que vaig guardar-me en memòria. Quan el vaig llegir em vaig sentir molt identificat amb ell.

El pedestal són les sabates: Les sabates van ser sempre un dels objectes predilectes dels seus poemes objecte. Brossa canviava poc de sabates i de model, que repetia any rere any de les prestatgeries de Can Segarra, sabateria a la qual servava tota la seva fidelitat. Joan Brossa era el poeta del "me'n vaig a peu", que travessava tot Barcelona per seguir les reunions i compromisos amb els seus amics o per anar al seu estudi del carrer Balmes. Durant anys no va fer servir cap mena de transport públic, ja que a penes duia mai diners a la butxaca. O el duien els seus amics en cotxe o anava a peu, fins que Teresa Pàmies li aconsellà una targeta d'autobús per a jubilats que va acabar per convèncer-lo, i aleshores agafava el 31 des de Gal·la Placídia fins al carrer Gènova, que va ser el seu primer itinerari en bus, ja a mitjan anys 80.

(...) escrit per per Pilar Parcerisas a l'Avui el Dijous, 25 de gener del 2007.
Cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes