Fotos antigues, curiositats, llocs emblemàtics, tradicionals, costums i totes aquelles histories o espais que encara mantenen, a pesar del pas del temps, el regust de la Barcelona típica, antiga i clàssica de tota la vida, llocs tal com eren i llocs que encara perduren tal com van ésser en els seus dies d'esplendor.
L'any 1925 es van obrir a la plaça de la Universitat
els grans magatzems El Águila.
Los almacenes El Aguila, de Julio Muñoz Ramonet, ocuparon las instalaciones en un edificio ya existente en la plaza de la Universitat. De su fachada resaltaba una espectacular águila que coronaba el edificio.
Anys '60
Julio Muñoz Ramonet, propietario de almacenes El Aguila, fue el rey del estraperlo en la famélica Barcelona de postguerra.
Tot un imperi, d'una nissaga de poder, aprofitada i agraïda del règim franquista...
Cap a inicis dels '80 - del segle passat ;-) - vaig freqüentar molt, sobretot de nit, la part baixa de La Rambla... Plaça Reial, Escudellers i tots els carrers del voltant, en aquells 80's, foren per a mi com fou aquell mític i bohèmic Paral·lel que varen conèixer els nostres pares/avis en els seus magnífics temps de glòria i que sempre ens han recordat amb tanta enyorança.
Uns quants "garitos" ben repartits que formaven un únic cel... tot i que aquell cel que jo vaig conèixer tenía un esplendor bastant "lumpen"... encara.
Eren temps de moguda "underground" a barna... just quan es va fer popular la frase "anar de marxa".
Plànol de la Barcelona dels 70 amb els llocs, bars i places més significatius. Publicat originalment al llibre :
Onliyú – Memorias del underground barcelonés (2005) Recordeu llocs?
Uns dels records visuals que tinc d'aquella turbulenta època son aquelles misterioses "dones de la vida" que cada tarda/vespre apareixien per la part baixa de La Rambla, des del Beristain (actual-ment McDonald's) fins al cap d'avall, quasi cap a Colom.
Beristain S.A.(Rambla/Ferran) (1982)
Apareixien com els vampirs, just al despuntar del crepuscle i cadascuna s'acollia a les ombres del seu prefixat portal... pobre d'aquella que l'usurpava!. Quasi totes elles eren bastant (o molt) veteranes, almenys així m'ho semblaven. Totes elles és lluïen enfaixades, molt "maquejades" i amb unes apretades sabates de talons d'agulla de les quals rebotien, com podien, totes les carns dels seus oprimits peus... maquillades quasi com mòmies i amb un "look" dels '50 tot i que ja érem en els '80... alguna feia fins i tot por, encara que... realment totes elles donaven molt respecte.
El repicar dels talons que va anar desgastant i fent forats en el marbre dels antics portals (tal i com és diu en la vella llegenda urbana -veure vídeo-) més que com a reclam, crec que fou causat per avorriment i per pur instint nerviòs que deurien patir aquestes dames del Xino (també anomenat per aquells temps "Distrito V") mentre esperaven que caigués algun sòrdid "manso".
Poc "talonejaven" per a cridar l'atenció de nous clients... a elles ja se les veia prou i des-de lluny, sols s'insinuaven als homes que ja sabien que buscaven "rollo". Cal afegir-hi el fred, el vent i la pluja que deurien suportar quant feia mal temps... encara que sempre els hi quedava algun lloc, com el proper i ja desaparegut "Coco Burguer" (Rambla nº54, un dels primers fast-foods de bcn, pre-Mc-Donald's), on podien re-postar o refugiar-se almenys durant algun instant.
Aquelles dones controlaven tot i molt el que hi havia allà... coneixien molt bé tot l'escenari, a tots els personatges de la zona i tenien la seva (sòrdida) clientela.
Cadascuna tenia el seu portal que defensava com la porta del castell, nit rere nit, apareixent i desapareixent mentre empassaven les seves penúries.
Entre elles és coneixien prou, es comunicaven, xerraven discretament o s'avisaven de "mogudes xungues" i sobre tot lluitaven pel seu espai de treball. Si calia -totes unides- fotien fora a les noves i més joves rivals que apareixien per aquells foscos portals buscant-se la vida per sexe (normalment yonkies més joves i molt mes gastades que buscaven diners per la dosis).
Alguna baralla vaig veure... i en la lluita, les veteranes sempre barallaven fent pinya...
...eren dones fortes i tenien la seva mala hòstia, cosa que acollonia a qualsevol desgraciat.
Apart d'això també m'ha quedat gravada en memòria la decrèpita i al mateix temps forta estampa del que fou carrer de Sant Ramon per aquells 80's. Un carrer força concorregut, plé de gent a tot hora, refugi de carteristes i derrotats de la vida....l'anarquia pura i dura. Feia molt respecte passar-hi de dia i encara més (POR) de nit... tot i així jo sentia una mena d'estranya atracció per tot aquell obscur bullici, putrefacte i al mateix temps carismàtic amb tot el seu fortor a pixums i "zotal" que transpirava tot el carrer.
Zotal i el seu desagradable (o no) olor que el nostre olfacte potser ja ha oblidat, un potent producte desinfectant, bàsic en tots aquells indrets.
Amb el carrer Robadors em passava el mateix... fins i tot més "acolloniment". Les dones de Robadors eren molt mes "salvatges", aquestes esperaven senta-des en el seu tamboret del "puticlub" i des de dins assetjaven a tota cuca vivent que creuava pel seu carrer, fins i tot fent avergonyir a tot passerell que com jo s'atrevia a endinsar-se per aquells indrets cercant altre mena de distraccions.
El "Xino" tenia el seu encant, calia tastar-lo per a conèixer-lo be i els que no s'atrevien a enfonsar-se per aquell "sub-mon" es perdien una part important i molt vital de l'autèntica Barcelona ....un episodi més de l'història (si vols fosca) de la nostra ciutat.
Ningú com en Joan Colom i Altemir (Barcelona, 1921) ha sabut captar tot aquell ambient amb unes ja mítiques fotografies, realitzades clandestina-ment i amb tota espontaneïtat (...més d'una denúncia d'algun client furtiu va patir).
Sense mirar pel visor, amb una càmera semi oculta a la mà, disparava per sota de la cintura captant tota aquella realitat quotidiana del barri Xino cap a finals dels anys 50 / començaments dels 60.
Tot un testimoni històric d'aquells desapareguts escenaris ...del segle passat :-).
La millor foto, per ami, i mostrada en qualitat "HD"... feu click.
Les fotos que he mostrat en aquest post son fetes pel mestre:
S'ha parlat molt dels típics panots de Barcelona i bastant menys de les seves clàssiques llambordes.
Queda clar que l'asfalt ha guanyat i les llambordes ja son fora de la visió quotidiana. Poc a poc han anat desapareixent de la nostre vista tots aquells antics carrers "adoquinats" amb bonys i bastant perillosos per a la circulació vial... sobretot pels vehicles de dues rodes.
Recordo la Plaça del Sortidor, quan la plaça era rodona i molt mes bonica que ara... circulava amb la meva Vespa i tenia que afluixar la marxa doncs aquells potents pedrols de terra feien que saltès del seient com un ninot sense cap control. El mateix em passava en el Paral.lel... pitjor encara, aquelles llambordes eren acompanyades d'un seguit d'antigues vies de tramvia entre les quals posar-hi la roda era sinònim de caure directament a terra, fotre's el gran ostiòt i sortir-ne mes o menys si tenies la sort que no venia ningú darrera teu.
Barricada al barri de Gràcia, Setmana Tragica.
Antigament, quan sorgia algun merder seriós, les llambordes eren les primeres en saltar dels carrers de Barcelona. Molt servei varen fer aquelles dures pedres, molts barcelonins van lluitar darrere aquells pedrots amuntonats arrencats de terra... i molts mes hi van perdre la vida.
Assalt a la Caserna dels Veterans. La Actualidad, 26 de juliol de 1910.
Hi ha qui diu que "sota les llambordes es pot trobar la llibertat" ...no m'estranya... pedra dura! ...un material que cada cop costa més de trobar en la nostra ciutat de quitrà, formigó i plafons pre-fabricats... i si no busqueu al vostre voltant un objecte tant resistent com aquelles llambordes... no n'hi ha. (n'has vist?)
Barricades aixecades a diferents barris durant els dies de la setmana tràgica
Pocs carrers amb llambordes resten a Barcelona, tot i així jo n'he trobat un i no sé quants mes en poden quedar... molt poquets de ben segur. Per això quan vaig veure aquest solitari carrer, la vista se'm va anar directa cap al terra tot i que cercava un altre indret amagat per les façanes d'aquella zona vaig trobar-me amb unes gratificants i ara menyspreades llambordes que, sense amagar-se, encara mostraven amb tot l'orgull el pas del temps a la vista de tothom.
Aquests carrers son els que envolten l'antic mercat del Born, un espai que ara mateix és en estat d'abandonament, del qual els veïns n'estan farts com es natural. Un lloc mes que ara per ara roman mort... desprès de tantes falses promeses dels caps pensants.
Carrer de la Fusina
Carrer Comercial.
Primer volien fer-hi una Biblioteca, desprès un museu amb totes les runes i ara que?...no entenc res....definitivament crec que la historia de Barcelona els hi importa una merda a tots aquests vividors que votem cop darrera cop (Jo No)... No tinc paraules per aquest darrer batlle que estem suportant, ha demostrat clarament que no és hereu de res del que cap Barceloní estimi.
El que mes em va cridar l'atenció: L'estat de les obres de les runes trobades de la antiga Barcelona dins del recinte del mercat del Born. Ara completament tapades per una capa de terra o formigó. Ningú n'ha parlat més del tema, però jo ho vaig veure així i aquí sota mostro la foto-testimoni (amplieu la imatge).
Born Actual
Fa un parell d'anys vaig poder veure (estaven a la vista de tothom) aquestes runes trobades de l'antiga Barcelona. És podien veure suficient-ment be des-de fora les reixes, tot i que l'estat lamentable de l'entorn ja és feia notar.
Crec que quan en alguna obra troben alguna cosa antiga, els hi fa nosa... mes val tapar-ho ràpidament, no fos cas que enredereixin les obres ... i si no ja ho farà el mateix constructor per no perdre una bona pasta.
Conclusions: Esperem veure que és trobaran sota el mercat de Sant Antoni ... segurament ho disimularán ben ràpidament per no fer cap rebombori. Allà assota s'hi han de trobar moltes "mogudes" de les quals ben segur mai no ens assabentarem ningú.
Exemple: No fa gaire temps varen sortir uns quants esquelets surant per les pluges sota el terra de les obres en la plaça Lesseps... no van poguer amagar-ho i la noticia va sortir a la llum publica... després mai mes s'ha parlat d'aquells esquelets que és varen trobar...ho investiguen? ...de quina edat provenen? ...perquè estaven enterrats allà?...és pensen que a ningú li importa... a mi si, collons!!!
PD: si sou de Barcelona i us agrada conèixer la història de la nostre ciutat, desconfieu de tot el que surt i olora als que "manen" i "mamen" de nosaltres... d'alguna manera ens volen estafar! ...sort que encara que ells no ho entenguin sempre quedará gravada i amb molta mes força la nostra memòria col·lectiva que és la que realment existeix i val... pobres imbècils...potser ens faran falta més llambordes.
El Cine Spring situat al passeig de la Bonanova, 103, va ser construït el 1911 per Joaquím Font i Pedrosa. Amb una capacitat per a 770 persones, en el seu inici reunia el bo i millor de la societat benestant dels barris alts de la ciutat i aplegava, en el seu interior poc glamurós i lluny del que podia ser una sala cinematogràfica, l’elegància i bellesa de les famílies adinerades.
L’antic cinema Spring, entre els anys 1911-1920.
Derruït el 1985 per a edificar habitatges.
Durant els anys vint, va ser objecte d’una important reforma que el va dotar de 1.250 butaques. Acabada la Guerra Civil i seguint la normativa dels vencedors, va perdre el seu nom pel de Murillo, en homenatge al pintor de Sevilla. Al cap del temps va recuperar el seu nom inicial. Dins de la línia de programació, la sala només projectava pel·lícules els dijous, dissabtes i diumenges.
A mitjan anys setanta els propietaris, tot cercant una solució per sortir de la crisi, van canviar l’orientació del cinema, el van convertir en Cinestudio Spring i el van especialitzar en l’exhibició de films de repertori, curosament escollits i programats amb extrema sensibilitat. A començament dels anys vuitanta i seguint l’exemple d’algun altre cinema, canviava diàriament les pel·lícules. Finalment, el maig de 1984, aquesta sala de barri d’aire familiar tancava les seves portes i posava punt i final a setanta-tres anys d’existència. Va ser enderrocada l’any següent.
Font: J. M. Contel (Historiador de Gràcia)
Records meus del Cine Spring.
Cap als anys '80 fou cinema de doble sessió amb programes temàtics i d'art i assaig. Varies dobles sessions vaig viure en aquell bonic, confortable i desaparegut cine Spring.
Entre d'elles a destacar aquella mítica doble i festiva sessió en la qual és varen projectar les pelis "Quadrophenia" dels Who amb la peli "The Great Rock 'n' Roll Swindle" dels Sex Pistols... Dos films icones de dues bandes oposades en aquells temps dels inici dels 80's. Punks i Mods és varen replegar uns quants dies junts en aquell antic local ...i com es preveia venir ... les "xispes" varen acabar saltant!... i les butaques també!. Aquells antics punks de Barna van finalitzar celebrant la diada saltant sobre de l'escenari. Tot plegat fou una vivència única i inoblidable i no com un altre "soporífera" doble sessió que vaig empassar-me un temps desprès en aquest desaparegut cinema, amb les pelis "2001, Una odisea del espacio" i "Alien".... una empanada massa llarga i forta, de la qual vaig sortir fet pols.
Com a curiositat esmentar el bar "Facha" que existia per aquells temps ('80) just al costat del Cine Spring. Un estret bar decorat amb fotos de Franco, Primo de Rivera i parafernàlia "Nazional" de l'estil... un sinistre i petit bar que fotia molta por i fàstic al mateix temps. Tot i així, algun cop hi vaig entrar... i fins i tot m'hi vaig pixar abans d'entrar al Spring... això si... els hi teniès que demanar-los la clau del WC... els "fachoides" que dirigirien aquell bar tenien certa por a atemptats i un simple barbut o grenyut visitant el seu local ja els hi donava peu a sospita.
Avui dia encara existeix mes d'un bar ranci com aquest per la nostre ciutat, on podem trobar i veure lluir alguna d'aquestes obsoletes imatges de l'antic regimen... jo els he vist!... i foten autèntic "repelús"!
El Cine Spring, un cinema dels d'abans, situat en la part alta de Barcelona i obert a totes les cultures i tendències... un respectable cinema de la nostre ciutat que és ja història.
La Gran Guerra (1914 a 1918), més coneguda com la 1ª Guerra Mundial o la guerra de les trinxeres va encuriosir a molts barcelonins que van viure al marge tots aquells anys de gran conflicte Europeu, tant com per a fer-hi un espai public dedicat amb tota aquella escenografia.
Així va ésser que l'any 1916 es va inaugurar un Museu al parc del Tibidabo que reproduïa l'escenari de la guerra europea amb diorames a escala natural, uniformes, armes, municions i una ambientació que recreava aquelles sinistres trinxeres de terra humida, boira i foc enemic. L'entrada a 50cts. donava dret al museu i a una simulació panoràmica de Barcelona enllumenada per fogueres aparentant l'incendi de la capital en guerra. Una gran atracció molt ben decorada de les moltes que s'oferien al Tibidabo al mateix temps com el ferrocarril aeri i el tren de muntanya .
...anys desprès vindria l'atalaia (1921) entre d'altres
Actualment l'únic museu militar existent a Barcelona està en fase de desmantellament.
Dedicar un museu a la guerra avui dia es del tot impensable i políticament incorrecte, però en aquella època aquell desaparegut museu era vist com una gran atracció per a molts Barcelonins. Anteriorment va existir a Barcelona un altre museu dedicat a la guerra i les armes anomenat Armeria Estruch i que va funcionar des del 1888 al 1903 amb 1.300 peces en exposició en un local a la Plaça Catalunya. Al 1903 van tancar les portes davant la reforma de la plaça i van vendre la col·lecció a França, davant el desinterès municipal ...actualment passa el mateix amb les peces exposades al Museu Militar de Montjuïc. Una llàstima tot plegat ...tots tenim un passat i ens agradi o no, cal recordar-l'ho.
El que assota segueix es un article de JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS aparegut el 11-01-2009 al diari El Pais, il·lustrat amb algunes postals del fotògraf Lucien Roisin que he trobat per la xarxa, les úniques que es coneixen d'aquest oblidat recinte i així de pas poder recordar la seva existència.
La Gran Guerra en el Tibidabo Barcelona dedicó a la I Guerra Mundial un museo que cerró en 1940 JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS - Barcelona EL PAÍS - 11-01-2009
"¡Al Tibidabo! ¡Al Tibidabo!", animaba la publicidad de un periódico el 23 de junio de 1916 a los barceloneses para que subieran al parque de atracciones de la montaña durante la verbena de Sant Joan. El anuncio proponía pasar la noche bailando los ritmos de moda acompañados por una banda de música, viajar en el único ferrocarril aéreo del mundo, ver películas en un cinematógrafo, comer en los restaurantes abiertos toda la noche, pasear en el carrusel eléctrico y visitar el Museo de Guerra, que el 13 de febrero se había inaugurado en los sótanos del edificio del Gran Mirador. Desde allí, a más de 500 metros de altura, se vería la ciudad alumbrada por las hogueras como si estuviera incendiada tras un bombardeo, decía la publicidad. La visión sería perfecta con ayuda de los anteojos, la primera atracción de la montaña, que desde 1904 funcionaban al introducir 10 céntimos. El día de la inauguración del museo, una escueta crónica periodística enumeraba lo que allí podía verse: "Interesantísima exposición de la guerra actual: la vida en las trincheras, planos de relieve de los teatros de operaciones,
el gran obús de 420 milímetros, bloque que representa el oro que gasta Inglaterra cada día (sic), modelos y detalles de material de guerra,
la Cruz Roja en las ruinas de la catedral de Soissons convertida en hospital provisional, etcétera". Varias postales del fotógrafo Lucien Roisin constituyen el único documento gráfico de este museo prácticamente desconocido para los barceloneses de hoy.
Vista General
Antonio Lázaro, que desempeñó diferentes cargos en el parque hasta que se jubiló en 1985, explica: "El museo tenía una finalidad eminentemente didáctica, ya que si bien se reproducían diferentes elementos que se daban en la realidad bélica, como trincheras e incluso el famoso cañón alemán Gran Berta (hecho de cartón, con gran realismo y a escala real), también se reproducía un hospital, que ponía de manifiesto el sufrimiento que producía la guerra".
Cocina
Desde 1914 las mayores potencias mundiales se enfrentaron en la I Guerra Mundial, un conflicto que acabó con la vida de 10 millones de soldados de los 70 que fueron movilizados. España se mantuvo al margen, pero la guerra sedujo a muchos. Es el caso del ingeniero militar Marian Rubió, que escribió más de un centenar de crónicas sobre la guerra en La Vanguardia y que no dudó en hacer referencia al conflicto en el parque de atracciones que se construía en el Tibidabo, tras ser nombrado director técnico y gerente por su propietario, el famoso doctor Andreu.
Cuarto de oficiales.
El museo pronto se convirtió en visita obligada de todos los que ascendían a la montaña porque llamaba "la atención de los inteligentes", decía la prensa. Personas normales, tras pagar 50 céntimos de entrada, y autoridades: gobernadores civiles, jerarquía eclesiástica y visitantes extranjeros (suponemos que gratis), recorrían las instalaciones y admiraban los materiales de guerra y los escenarios y mapas en relieve, que se iban incorporando a medida que avanzaba el conflicto: de la larga batalla de Verdún, de la guerra en Rusia, de Rumania, del combate naval o del conjunto de Europa y Asia.
Entrada a las trincheras
Al acabar el conflicto el museo continuó abierto. En 1921 se inauguró la gran atalaya de 50 metros y en 1928 el aeroplano, dos de las atracciones que siguen funcionando y dan personalidad al parque. Ese mismo año el museo incorporó un ejército formado por 15.000 miniaturas de plomo, realizadas por encargo de Arturo Llovera, que fue calificado de "curiosísimo espectáculo".
Galeria aspillerada
El museo permaneció abierto durante la Guerra Civil, periodo en el que siguió recibiendo visitantes (suponemos que mientras el frente estuvo lejos de Barcelona), y parte de su material fue empleado en exposiciones por el Comisariado de Propaganda de la Generalitat. Con la instauración de la dictadura, el museo del Tibidabo fue clausurado en 1940.
Paso blindado
Antonio Lázaro recuerda que en 1977 todavía se conservaban decorados y planos del museo en los almacenes del parque.
Las figuritas del "ejército Llovera" encontraron un lugar para exponerse en las salas del museo militar de Montjuïc tras abrir sus puertas en 1963. Ahora esperan desfilar en un nuevo escenario.
Repuesto.
Ramal de mina.
Tres museos militares Barcelona no ha tenido suerte con sus museos militares. En 1888 el financiero José Estruch inauguró el Museo Armería Estruch, con 1.300 piezas, en un local de la plaza de Catalunya. En 1903 cerró sus puertas ante la reforma de la plaza y vendió la colección a Francia, ante el desinterés municipal. El Musée de l'Armée de París exhibe parte de estos fondos. El museo del Tibidabo fue cerrado por la dictadura franquista en 1940. En 1963 abrió un nuevo museo militar en el castillo de Montjuïc, la otra montaña de la ciudad. Ahora ha cerrado sus puertas para reformarse y convertirse en centro para la paz.
Article anterior. Alfonso Balcázar, un dels germans propietaris dels Estudis, va ser director de gran part de les pel·lícules produïdes per Balcázar Producciones Cinematográficas, al costat del seu germà Jaime Jesús.
Alfonso Balcázar
Com es va dir en la primera part, l'any 1964, es compren uns pavellons industrials, els reformen i construïxen un edifici nou per a incorporar les oficines, camerins, menjador i altres sales necessàries per a la nova activitat.
En aquest edifici es creen uns estudis de doblatge que romanen actius fins a 1977.
En la pel·lícula "El rublo de dos caras" del 1968, surten escenes de la façana dels estudis i de part de les seves dependències. En aquesta pel·lícula apareixen imatges rodades en el Cementiri d'aquesta població, contigu al Poblat de l'Oest.
Les naus dels antics estudis es van demolir l'any 1996.
En el primer Poblat de l'Oest, abans que es destruís per a la construcció de l'autopista, es va rodar la primera pel·lícula titulada "Pistolero de Arizona", dirigida per Alfonso Balcázar, de la qual posem unes escenes del rodatge, recollides pel NoDo del 1964.
En aquestes imatges aèries del 1966, es poden observar els terrenys on es va construir un dels dos Poblats de l'Oest, molt prop de la carretera que unia Barcelona amb Madrid. Aquest Poblat sel coneixia com Esplugues City i va estar dempeus des de l’any 1964 fins al 1967.
El segon Poblat es va desplaçar molt prop del primer i va subsistir de 1967 a 1972, fins que es van destruir per la falta d'utilització.
Autor: Angel, del blog Historias cinematográficas. Col·laboradors: José Manuel i Ricardo, del blog Historias matritenses. Fonts: Institut Cartográfic de Catalunya i el llibre "Más allá de Esplugas City".
Una vez mas, gracias! Angel, Ricardo y José Manuel.
Anys '60
... vaig veure com cremava...
... trist espectacle que va calar fort a tothom.
Actualment un edifici mes, fet de plafons prefabricats
Assalt a la Caserna dels Veterans. La Actualidad, 26 de juliol de 1910.
