Barcelona Antiga - LLocs, Costums i Tradicions

Patrimoni històric

2010-08-05T16:04:00.000+02:00

Així és com sap conservar el seu patrimoni històric un Ajuntament patètic.

***

Bar el Roure

2010-08-02T13:36:00.011+02:00

***

Si existeix un bar emblemàtic de la Vila de Gràcia...

... aquest és el Roure.

Tot un clàssic que amb orgull i gràcia (mai mes ben dit) ha sabut conservar aquell ambient familiar dels bars antics de barri de tapes i menjars casolans de tota la vida que tant es troben a faltar avui dia.

El Roure funciona des de l'any 1889 i està situat a la Placeta de Sant Miquel (Lluis Antunez n.7), una modesta i tranquil·la plaça on es coneix que antigament va allotjar un dels cementiris de la vila de Gràcia i que ara mateix llueix una de les moltes fonts de canaletes existents de la ciutat

... i del mes enllà.

Google maps, Roure a esquenes

Mostra un mapa més gran

"Bar el Roble" senyala el seu rètol tot i que ningú el coneix aixi.

El Roure sempre és i serà Roure i no li cal cap llei de normalització.

Tot plegat 121 anys d'història, moltes 'mogudes' Barcelonines i de tota mena s'han d'haver viscut dins les parets aquest mític local que demés de bar ha estat i és seu social de diferents entitats culturals i esportives de Gràcia. Tot un supervivent que mereix gran respecte.

El Roure es un bar suficientment gran, ample, d'aquells de barra clàssica de fusta i mes de 20 taules.

Un gran assortiment de tapes i plats casolans a disposició són servits pels seus atents i experts cambrers... uns cambrers d'aquells que no es fan gens d'esperar, que atenen comandes a bon ritme i excel·lent tracte al client.

Unes anxovetes i unes braves...

acompanyat de bona gent i bon ambient...

...tot un luxe de vermutet!...

...i 100% Gracienc...

... llarga vida al Roure!

...i tant!

***

Moda platja 1925

2010-06-26T03:52:00.002+02:00

Autor de la foto: Alejandro Merletti (1860-1943)

Ubicació: Els banys de Sant Sebastià de la Barceloneta

Data: 1925

Bany del 1925, moda andrògina a la platja, homes i dones llueixen el mateix vestuari ...heus ací la mostra amb aquesta foto de l'any 1925... i ulll amb el personatge que mostra pitram a primera línia...!

L'Autor: Alejandro Merletti ...qui era ?
Jove periodista i fotogràf italià que com molts d'altres va arribar, de més enllà de les nostres fronteres per a deixar-nos com a testimoni, algunes de les millors imatges antigues existents del nostre paisatge. Un cop més un estranger que ens ha aportat documentació gràfica i històrica molt important de la nostra ciutat... i no serà l'últim.

Entre d'altres imatges històriques que la seva retina va capturar;

El procés a Ferrer Guardia, condemnat a mort per un tribunal militar que ja havia dictat veredicte molt abans que el procés comencés. Tot plegat un procediment que van durar tan sols un dia del 1909.

Consell De Guerra Contra Ferrer Guardia 1909

Un altre foto d'en Alejandro Merletti, temps després:

Alcalá Zamora i Francesc Maciá.

Lloc on va viure: carrer Tapioles, cantonada Magallanes.

...així ho diu una placa en la façana d'un edifici,

que ara és una casa trista més.

Més info (antiga) (ABC, 23-01-69):

Més info (recent):
Merletti, el fotógrafo del medio siglo barcelonés.

Alejandro Merletti... l'home dels caramels... tot un personatge... un nom i una via més a investigar i/o a descobrir... si vols, clar.
.

El alegre Paralelo (1964)

2010-05-25T12:03:00.004+02:00

Dirigit per : Enric Ripoll Freixes, Josep Maria Ramon

Any : 1964

Format: B/N, 16mm. V.O. en castellà.

Duració : 32 min.

Sinopsi: Documental sobre el Paral·lel i els seus voltants com a lloc de diversió de gent senzilla i treballadora.

ENRIC RIPOLL I FREIXES (Balaguer 05.04.1928 - Barcelona 21.10.1992). Crític, assagista (últim llibre: -100 películas sobre la guerra civil española- (1992), cineclubista i director de la revista"Lumière" (1962-1973). Va dirigir un únic film, el documental 'El alegre Paralelo' (1963-1964, 16 mm), avui una peça impagable, realitzat amb la col·laboració tècnica (fotografia i muntatge) de JOSEP MARIA RAMON I MORERA (Tàrrega 28.02.1928). Aquest, tècnic en màrqueting i fotògraf afeccionat, participa igualment en el rodatge de cintes amateurs de Joan Capdevila i Frederic Ferrando (1959-1961).

Un altre 'retrospecter', realitzat des d'un punt de vista independent i amateur, on podem reviure com era tot aquell popular espai i els seus voltants cap als anys '60. Tot un ambient que anava canviant en els seus usos, segons els moments del dia i els seus ocupants, incloent la prostitució, la vida nocturna i tot el que l'envolta.

Un valent documental fet des d'un punt de vista lliure i més enllà del que estava permès mostrar en aquells temps.

Gran de Gràcia (1910-2010)

2010-05-14T22:20:00.019+02:00

.
Gran de Gràcia, cent anys enrere... i avui.

Gran de Gràcia (1910-2010).

Foto comparativa... emulant al master en aquestes arts:
"Fotosdebarcelona.com",

Escenari: carrer Gran de Gràcia (des d'avall),
... retrats dels anys 1910 i 2010.

Conclusions:

1.) ... no sé fer-ho tant be com ell s.

2.) ... les òptiques de les càmeres digitals, d'avui dia, son pitjors que les pioneres de finals/principi de segle XX.

3.) ... d'ençà aquell antic panorama,
... poc ha variat tot...
... o potser si,
... ja me n'adono,
... que tan sols...

....

Aspectes i personatges de Barcelona. (1964)

2010-05-01T01:29:00.016+02:00

Dirigit per : Carles Barba

Any : 1964

(Muntatge: 1975)

Duració : 25 min.

Sinopsi : Àcida crónica de la vida barcelonina dels anys 60.

Carles Barba i Masagué (Terrassa, 21-03-1923)

El seu cinema constitueix un autèntic documental de l’època franquista. Anava d’un extrem a l’altre de Barcelona. Tenia el mateix interès per retratar la societat burgesa que freqüentava el Club de Polo, a la part alta de la Diagonal, que el retrat de les condicions de vida dels immigrants de Can Tunis, on per cert, s’hi va fer acompanyar per Francesc Candel, l’autor de “Els altres catalans”. A ell li va importar sempre reflectir les diferències de classe social, entre aquella gent que les passava tan negres i aquells altres que anaven per la vida carregats de medalles.

Un autèntic "retrospecter", gravat des d'un punt de vista lliure i independent, totalment subjectiu i molt refrescant, d'aquella Barcelona dels '60 (64) i els seus diversos personatges del moment.

Ironia amb bon humor, un bon repàs mostrat en alta qualitat d'imatge a tot color i un so molt decent... idoni per a fer un petit viatge en el temps i recuperar algunes sensacions oblidades... almenys una estoneta.

Aquesta joia també es pot baixar sencera del "ruc" des d'aqui:
(Elink) Aspectes i personatges de Barcelona.avi

Seqüència - Grans Magatzems 'El Águila'

2010-02-27T01:57:00.013+01:00

L'any 1925 es van obrir a la plaça de la Universitat

els grans magatzems El Águila.

Los almacenes El Aguila, de Julio Muñoz Ramonet, ocuparon las instalaciones en un edificio ya existente en la plaza de la Universitat. De su fachada resaltaba una espectacular águila que coronaba el edificio.

Anys '60

Julio Muñoz Ramonet, propietario de almacenes El Aguila, fue el rey del estraperlo en la famélica Barcelona de postguerra.

Tot un imperi,
d'una nissaga de poder, aprofitada i agraïda del règim franquista...

... va acabar arrasat per les flames un

dissabte sis de juny de 1981 ...

... vaig veure com cremava...

... trist espectacle que va calar fort a tothom.
+

Actualment un edifici mes, fet de plafons prefabricats

i sense cap personalitat, ocupa el seu bell lloc.

Les dames del Xino

2010-02-13T18:42:00.018+01:00

Cap a inicis dels '80 - del segle passat ;-) - vaig freqüentar molt, sobretot de nit, la part baixa de La Rambla... Plaça Reial, Escudellers i tots els carrers del voltant, en aquells 80's, foren per a mi com fou aquell mític i bohèmic Paral·lel que varen conèixer els nostres pares/avis en els seus magnífics temps de glòria i que sempre ens han recordat amb tanta enyorança.

Uns quants "garitos" ben repartits que formaven un únic cel... tot i que aquell cel que jo vaig conèixer tenía un esplendor bastant "lumpen"... encara.

Eren temps de moguda "underground" a barna... just quan es va fer popular la frase "anar de marxa".

Plànol de la Barcelona dels 70 amb els llocs, bars i places més significatius.
Publicat originalment al llibre :

Onliyú – Memorias del underground barcelonés (2005)
Recordeu llocs?

Uns dels records visuals que tinc d'aquella turbulenta època son aquelles misterioses "dones de la vida" que cada tarda/vespre apareixien per la part baixa de La Rambla, des del Beristain (actual-ment McDonald's) fins al cap d'avall, quasi cap a Colom.

Beristain S.A.(Rambla/Ferran) (1982)

Apareixien com els vampirs, just al despuntar del crepuscle i cadascuna s'acollia a les ombres del seu prefixat portal... pobre d'aquella que l'usurpava!. Quasi totes elles eren bastant (o molt) veteranes, almenys així m'ho semblaven. Totes elles és lluïen enfaixades, molt "maquejades" i amb unes apretades sabates de talons d'agulla de les quals rebotien, com podien, totes les carns dels seus oprimits peus... maquillades quasi com mòmies i amb un "look" dels '50 tot i que ja érem en els '80... alguna feia fins i tot por, encara que... realment totes elles donaven molt respecte.

El repicar dels talons que va anar desgastant i fent forats en el marbre dels antics portals (tal i com és diu en la vella llegenda urbana -veure vídeo-) més que com a reclam, crec que fou causat per avorriment i per pur instint nerviòs que deurien patir aquestes dames del Xino (també anomenat per aquells temps "Distrito V") mentre esperaven que caigués algun sòrdid "manso".

Poc "talonejaven" per a cridar l'atenció de nous clients... a elles ja se les veia prou i des-de lluny, sols s'insinuaven als homes que ja sabien que buscaven "rollo". Cal afegir-hi el fred, el vent i la pluja que deurien suportar quant feia mal temps... encara que sempre els hi quedava algun lloc, com el proper i ja desaparegut "Coco Burguer" (Rambla nº54, un dels primers fast-foods de bcn, pre-Mc-Donald's), on podien re-postar o refugiar-se almenys durant algun instant.

Aquelles dones controlaven tot i molt el que hi havia allà... coneixien molt bé tot l'escenari, a tots els personatges de la zona i tenien la seva (sòrdida) clientela.

Cadascuna tenia el seu portal que defensava com la porta del castell, nit rere nit, apareixent i desapareixent mentre empassaven les seves penúries.

Entre elles és coneixien prou, es comunicaven, xerraven discretament o s'avisaven de "mogudes xungues" i sobre tot lluitaven pel seu espai de treball. Si calia -totes unides- fotien fora a les noves i més joves rivals que apareixien per aquells foscos portals buscant-se la vida per sexe (normalment yonkies més joves i molt mes gastades que buscaven diners per la dosis).

Alguna baralla vaig veure... i en la lluita, les veteranes sempre barallaven fent pinya...

...eren dones fortes i tenien la seva mala hòstia, cosa que acollonia a qualsevol desgraciat.

Apart d'això també m'ha quedat gravada en memòria la decrèpita i al mateix temps forta estampa del que fou carrer de Sant Ramon per aquells 80's. Un carrer força concorregut, plé de gent a tot hora, refugi de carteristes i derrotats de la vida....l'anarquia pura i dura. Feia molt respecte passar-hi de dia i encara més (POR) de nit... tot i així jo sentia una mena d'estranya atracció per tot aquell obscur bullici, putrefacte i al mateix temps carismàtic amb tot el seu fortor a pixums i "zotal" que transpirava tot el carrer.

Zotal i el seu desagradable (o no) olor que el nostre olfacte potser ja ha oblidat, un potent producte desinfectant, bàsic en tots aquells indrets.

Amb el carrer Robadors em passava el mateix... fins i tot més "acolloniment". Les dones de Robadors eren molt mes "salvatges", aquestes esperaven senta-des en el seu tamboret del "puticlub" i des de dins assetjaven a tota cuca vivent que creuava pel seu carrer, fins i tot fent avergonyir a tot passerell que com jo s'atrevia a endinsar-se per aquells indrets cercant altre mena de distraccions.

El "Xino" tenia el seu encant, calia tastar-lo per a conèixer-lo be i els que no s'atrevien a enfonsar-se per aquell "sub-mon" es perdien una part important i molt vital de l'autèntica Barcelona ....un episodi més de l'història (si vols fosca) de la nostra ciutat.

Ningú com en Joan Colom i Altemir (Barcelona, 1921) ha sabut captar tot aquell ambient amb unes ja mítiques fotografies, realitzades clandestina-ment i amb tota espontaneïtat (...més d'una denúncia d'algun client furtiu va patir).

(LLegir més de Joan Colom)

Sense mirar pel visor, amb una càmera semi oculta a la mà, disparava per sota de la cintura captant tota aquella realitat quotidiana del barri Xino cap a finals dels anys 50 / començaments dels 60.

Tot un testimoni històric d'aquells desapareguts escenaris
...del segle passat :-).

La millor foto, per ami, i mostrada en qualitat "HD"... feu click.

Les fotos que he mostrat en aquest post son fetes pel mestre:

Joan Colom.

CERDÀ, UN VISIONARI MALEÏT

2010-01-29T18:08:00.013+01:00

Documental emès per TV3 el dijous 28 de gener de 2010, en el programa "Sense Ficció" dirigit i presentat per en Joan Salvat.

De la mà del cronista Lluís Permanyer coneixerem les petjades del passat que encara sobreviuen a la Barcelona dels nostres dies.

Dossier de premsa del documental.

Un bon repàs històric explicat per un mestre , finament realitzat i molt ben documentat amb un seguit d'imatges i gràfics de gran qualitat suprema.

100% recomanat des d'aquí. No us el perdeu!

(Duració 52:22)

Entrevista a la realitzadora Eva Martínez Corcuera on explica com es va plantejar aquest documental.

Tot i que a mi em tira més lo Rovirenc , reivindico, com bé proposa en Permanyer, que a BCN tindria que existir un digne monument cèntric dedicat a en Cerdà... i també, de pas, animo a totes aquelles ànimes perdudes i entenimentades de la gran xarxa.... i de la ciutat, que s'animin i per-fí és faci una bona i merescuda entrada a la Wiki (o Viqui) dedicada al nostre cronista Lluís Permanyer.

80 anys de semàfors.

2009-10-08T22:13:00.009+02:00

Una barreja de sentiments d'amor i odi desperten aquests coneguts aparells que mai dormen i configuren part del mobiliari urbà. Estem tant acostumats de veure'ls i també patir-los que gairebé son com un acte reflex mes de la nostre rutina quotidiana.

Mostra un mapa més gran

El primer semàfor de Barcelona es va col·locar a l’encreuament dels carrers Balmes i Provença el dia 1 d'agost de l'any 1929 aprofitant l’Exposició Universal del 29.

Un primitiu aparell de rellotgeria, al qual cada dia s’havia de donar corda i que es posava en verd quan un vehicle trepitjava una franja de goma que creuava el carrer.

Tot plegat 80 anys fins a arribar als temps d'avui, va ser un procés lent i una implantació molt pausada.

Cruïlla Balmes-Pelai anys 30

"Això no té cap futur" deien els recelosos barcelonins per aquells temps i encara fins a anys 50's o 60's i ja amb una potent circulació cada cop mes creixent no s'en podien veure gaires a molts punts conflictius de la ciutat.

La Rambla vista des-de Colom anys 40.

Els temps canvien i la tècnica ha millorat molt, actualment existeixen uns 34.000 semàfors repartits per tota la ciutat i ben aviat anirem veient com tots els semàfors que coneixem aniran modificant el seu disseny.

Els nous seguiran sent grocs però perdran la visera, seran plans i canviaran d'aparença, molt mes moderna però també molt mes freda i trista a la vista.
El seu llum serà format de varis punts lluminosos de leds, un sistema molt més potent, eficaç, net i segur que l'actual bombeta que demès estalviarà energia. Tot i que ja fa temps que existeixen semàfors de leds -s'en poden veure a bastants punts de la ciutat- els nous seran més "intel·ligents" i tindran més prestacions tecnològiques. Els armaris reguladors de trànsit portaran receptor Wi-Fi, cablejat de fibra òptica, incorporaran altaveus per in vidents que és podran activar mitjançant comandament a distància, tindran plaques fotovoltaiques i una bateria que permetera segueixin funcionant ininterrompuda-ment en casos de tall de fluid elèctric evitant així el caos circulatori en temps de tempesta com sol passar sovintment.

El 35% dels semàfors existents de la ciutat ja tenen més de 10 anys, i alguns arriben als 25 o 30 anys d'antiguitat. Encara podem contemplar un d'aquells antics semàfors dels anys 1940 conservat simbòlicament a la cruïlla del carrer Comte d'Urgell amb Londres, i Buenos Aires.

Llambordes

2009-09-25T22:10:00.021+02:00

S'ha parlat molt dels típics panots de Barcelona i bastant menys de les seves clàssiques llambordes.

Queda clar que l'asfalt ha guanyat i les llambordes ja son fora de la visió quotidiana. Poc a poc han anat desapareixent de la nostre vista tots aquells antics carrers "adoquinats" amb bonys i bastant perillosos per a la circulació vial... sobretot pels vehicles de dues rodes.

Recordo la Plaça del Sortidor, quan la plaça era rodona i molt mes bonica que ara... circulava amb la meva Vespa i tenia que afluixar la marxa doncs aquells potents pedrols de terra feien que saltès del seient com un ninot sense cap control.
El mateix em passava en el Paral.lel... pitjor encara, aquelles llambordes eren acompanyades d'un seguit d'antigues vies de tramvia entre les quals posar-hi la roda era sinònim de caure directament a terra, fotre's el gran ostiòt i sortir-ne mes o menys si tenies la sort que no venia ningú darrera teu.

Barricada al barri de Gràcia, Setmana Tragica.

Antigament, quan sorgia algun merder seriós, les llambordes eren les primeres en saltar dels carrers de Barcelona. Molt servei varen fer aquelles dures pedres, molts barcelonins van lluitar darrere aquells pedrots amuntonats arrencats de terra... i molts mes hi van perdre la vida.

Assalt a la Caserna dels Veterans. La Actualidad, 26 de juliol de 1910.

Hi ha qui diu que "sota les llambordes es pot trobar la llibertat" ...no m'estranya... pedra dura! ...un material que cada cop costa més de trobar en la nostra ciutat de quitrà, formigó i plafons pre-fabricats... i si no busqueu al vostre voltant un objecte tant resistent com aquelles llambordes... no n'hi ha. (n'has vist?)

Barricades aixecades a diferents barris durant els dies de la setmana tràgica

Pocs carrers amb llambordes resten a Barcelona, tot i així jo n'he trobat un i no sé quants mes en poden quedar... molt poquets de ben segur. Per això quan vaig veure aquest solitari carrer, la vista se'm va anar directa cap al terra tot i que cercava un altre indret amagat per les façanes d'aquella zona vaig trobar-me amb unes gratificants i ara menyspreades llambordes que, sense amagar-se, encara mostraven amb tot l'orgull el pas del temps a la vista de tothom.

Seguiu el carrer i el primer a má dreta també

Mostra un mapa més gran

Aquests carrers son els que envolten l'antic mercat del Born, un espai que ara mateix és en estat d'abandonament, del qual els veïns n'estan farts com es natural. Un lloc mes que ara per ara roman mort... desprès de tantes falses promeses dels caps pensants.

Carrer de la Fusina

Carrer Comercial.

Primer volien fer-hi una Biblioteca, desprès un museu amb totes les runes i ara que?...no entenc res....definitivament crec que la historia de Barcelona els hi importa una merda a tots aquests vividors que votem cop darrera cop (Jo No)... No tinc paraules per aquest darrer batlle que estem suportant, ha demostrat clarament que no és hereu de res del que cap Barceloní estimi.

El que mes em va cridar l'atenció: L'estat de les obres de les runes trobades de la antiga Barcelona dins del recinte del mercat del Born. Ara completament tapades per una capa de terra o formigó. Ningú n'ha parlat més del tema, però jo ho vaig veure així i aquí sota mostro la foto-testimoni (amplieu la imatge).

Born Actual

Fa un parell d'anys vaig poder veure (estaven a la vista de tothom) aquestes runes trobades de l'antiga Barcelona. És podien veure suficient-ment be des-de fora les reixes, tot i que l'estat lamentable de l'entorn ja és feia notar.

Crec que quan en alguna obra troben alguna cosa antiga, els hi fa nosa... mes val tapar-ho ràpidament, no fos cas que enredereixin les obres ... i si no ja ho farà el mateix constructor per no perdre una bona pasta.

Conclusions: Esperem veure que és trobaran sota el mercat de Sant Antoni ... segurament ho disimularán ben ràpidament per no fer cap rebombori. Allà assota s'hi han de trobar moltes "mogudes" de les quals ben segur mai no ens assabentarem ningú.

Exemple: No fa gaire temps varen sortir uns quants esquelets surant per les pluges sota el terra de les obres en la plaça Lesseps... no van poguer amagar-ho i la noticia va sortir a la llum publica... després mai mes s'ha parlat d'aquells esquelets que és varen trobar...ho investiguen? ...de quina edat provenen? ...perquè estaven enterrats allà?...és pensen que a ningú li importa... a mi si, collons!!!

PD: si sou de Barcelona i us agrada conèixer la història de la nostre ciutat, desconfieu de tot el que surt i olora als que "manen" i "mamen" de nosaltres... d'alguna manera ens volen estafar! ...sort que encara que ells no ho entenguin sempre quedará gravada i amb molta mes força la nostra memòria col·lectiva que és la que realment existeix i val... pobres imbècils...potser ens faran falta més llambordes.

Cine Spring (1911-1985)

2009-07-17T22:31:00.011+02:00

El Cine Spring situat al passeig de la Bonanova, 103, va ser construït el 1911 per Joaquím Font i Pedrosa.
Amb una capacitat per a 770 persones, en el seu inici reunia el bo i millor de la societat benestant dels barris alts de la ciutat i aplegava, en el seu interior poc glamurós i lluny del que podia ser una sala cinematogràfica, l’elegància i bellesa de les famílies adinerades.

L’antic cinema Spring, entre els anys 1911-1920.

Derruït el 1985 per a edificar habitatges.

Durant els anys vint, va ser objecte d’una important reforma que el va dotar de 1.250 butaques. Acabada la Guerra Civil i seguint la normativa dels vencedors, va perdre el seu nom pel de Murillo, en homenatge al pintor de Sevilla. Al cap del temps va recuperar el seu nom inicial. Dins de la línia de programació, la sala només projectava pel·lícules els dijous, dissabtes i diumenges.

A mitjan anys setanta els propietaris, tot cercant una solució per sortir de la crisi, van canviar l’orientació del cinema, el van convertir en Cinestudio Spring i el van especialitzar en l’exhibició de films de repertori, curosament escollits i programats amb extrema sensibilitat. A començament dels anys vuitanta i seguint l’exemple d’algun altre cinema, canviava diàriament les pel·lícules. Finalment, el maig de 1984, aquesta sala de barri d’aire familiar tancava les seves portes i posava punt i final a setanta-tres anys d’existència. Va ser enderrocada l’any següent.

Font: J. M. Contel (Historiador de Gràcia)

Records meus del Cine Spring.

Cap als anys '80 fou cinema de doble sessió amb programes temàtics i d'art i assaig. Varies dobles sessions vaig viure en aquell bonic, confortable i desaparegut cine Spring.

Entre d'elles a destacar aquella mítica doble i festiva sessió en la qual és varen projectar les pelis "Quadrophenia" dels Who amb la peli "The Great Rock 'n' Roll Swindle" dels Sex Pistols... Dos films icones de dues bandes oposades en aquells temps dels inici dels 80's. Punks i Mods és varen replegar uns quants dies junts en aquell antic local ...i com es preveia venir ... les "xispes" varen acabar saltant!... i les butaques també!. Aquells antics punks de Barna van finalitzar celebrant la diada saltant sobre de l'escenari. Tot plegat fou una vivència única i inoblidable i no com un altre "soporífera" doble sessió que vaig empassar-me un temps desprès en aquest desaparegut cinema, amb les pelis "2001, Una odisea del espacio" i "Alien".... una empanada massa llarga i forta, de la qual vaig sortir fet pols.

Com a curiositat esmentar el bar "Facha" que existia per aquells temps ('80) just al costat del Cine Spring. Un estret bar decorat amb fotos de Franco, Primo de Rivera i parafernàlia "Nazional" de l'estil... un sinistre i petit bar que fotia molta por i fàstic al mateix temps.
Tot i així, algun cop hi vaig entrar... i fins i tot m'hi vaig pixar abans d'entrar al Spring... això si... els hi teniès que demanar-los la clau del WC... els "fachoides" que dirigirien aquell bar tenien certa por a atemptats i un simple barbut o grenyut visitant el seu local ja els hi donava peu a sospita.

Avui dia encara existeix mes d'un bar ranci com aquest per la nostre ciutat, on podem trobar i veure lluir alguna d'aquestes obsoletes imatges de l'antic regimen... jo els he vist!... i foten autèntic "repelús"!

El Cine Spring, un cinema dels d'abans, situat en la part alta de Barcelona i obert a totes les cultures i tendències... un respectable cinema de la nostre ciutat que és ja història.

Ubicació actual :

Mostra un mapa més gran

Bye Bye Spring.

Com a record a tots els desapareguts cinemes oblidats,
deixo aquest link... font d'inspiració a aquesta entrada:
http://cines-olvidados.blogspot.com

.

Josep Gaspar i aquells anys 20

2009-07-10T23:42:00.023+02:00

Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 - Barcelona, 1970)
Cineasta i fotògraf.

Nascut a la capital del Bages, de ben jove és va traslladar a viure a Barcelona on va cursar el seus estudis. Acabats aquests començà treballant com a comptable a la casa Gaumont -una bona industria Francesa pionera en el mon del cinema, també dedicada a la venda d'aparells de fotografia i cinema- on va tenir contacte amb tot aquest món de les imatges formant-se professionalment.

De ben jove li va començar la seva afecció per al món del cinema i ja al 1907 realitzava el seu primer curt documental "Concurs de sardanes al Parc Güell". El 1909 va recollir amb la seva càmera els fets sagnants de la Setmana Tràgica amb el reportatge titulat "Els successos de Barcelona", un film que va provocar en el seu moment una gran commoció popular.
Aquesta no fou la única revolta que va captar aquest bon home amb la seva càmera ja que al 1910 també va rodar els fets violents de la "Revolución de Portugal". Després es va dedicar al gènere taurí amb films com "Biografía y muerte de Joselito" (1920) i "Pedrucho" (1925), un genere molt de moda a la nostra ciutat degut a la la gran afició per al món taurí que tenien els nostres avantpassats barcelonins per aquells temps (no oblidem que Barcelona fou la única ciutat d'Espanya que va arribar a tenir tres places de braus en actiu simultàniament, mal que els hi pesi a alguns). Posteriorment va dirigir varis sainets (1934).

Com a càmera i director de fotografia primer i com a director de documentals i pel·lícules després, va produir al llarg de la seva carrera, entre 1908 i 1946, una extensa filmografia.

L'any 1949 es va traslladar a Montevideo contractat per una productora, cap a l'any 1953 la productora va plegar i s'en va anar a viure a Buenos Aires, a l'Argentina, on hi va muntar un estudi fotogràfic.

Anys desprès va patir un accident que li va impedir continuar treballant i, per aquesta raó, va decidir tornar a Barcelona on també li fou molt difícil trobar feina fins al seus darrers dies.

Mostres del seu treball.

Com a fotògraf:

Josep Gaspar és també considerat un dels pioners de la fotografia aèria catalana -després de Co de Triola-. Fou fotògraf oficial de l'aeròdrom Canudas entre 1920 i 1933 i va realitzar una magnifica i extensa col·lecció de fotografies aèries de Catalunya atribuïdes a l'any 1929.
Va col·laborar a la premsa il·lustrada catalana publicant a les principals revistes gràfiques del seu temps com "Mundo Gráfico", "Stadium", "El Heraldo" o "Imatges".

Estadi de Montjuïc.

Plaça Espanya.

Parc de la Ciutadella.

Rambles/gòtic.

Eixample - Gran Vía amb Passeig de Gràcia.

Passeig de Gràcia

Sagrada Familia

Com a cineasta:

Gent i paisatge de Catalunya (1926)

Una magnifica pel.lícula/documental de 64 minuts de duració amb un guió de Francesc Madrid, on podem veure, en un recorregut per diferents espais emblemàtics de la ciutat de Barcelona i altres indrets de Catalunya, com la Costa Brava, tots aquells paisatges naturals en aquella època noucentista i alguns dels seus referents culturals i esportius.

Altres talls del film:

Gent i paisatge (fragment) Costa Brava, 1926

Josep Samitier, 1926

Gràcies reinadafrica !

En aquest curt fragment del documental, que aquí sota segueix, ens mostra gairebé el mateix recorregut que va realitzar 18 anys enrere en Ricardo Baños en tramvia , sols que en aquest cas en Josep Gaspar va filmar des d'un autobús amb una mes mica d'alçada i començant el trajecte des de mes avall, començant per unes rambles repletes de gentada (quasi be com avui), enfilant per Passeig de Gràcia i carrer Salmerón fins a Plaça Lesseps.

Comparant-los, el pas del temps ja es fa notar. En aquesta filmació es veu molta mes gent pels carrers... la població va en augment!... encara que aquí aquesta gentada ja no corre tant, ni es veu tant alegre com anys enrere, ara caminen potser mes ordenats, potser mes calmats, ja ni busquen ni saluden a la càmera, això sí, tots segueixen lluint els seus barrets tant adults com infants. No es veuen bicis i molts pocs cavalls, hi han molts mes tramvies i comença la plaga dels cotxes embrutant el paisatge urbà tot i que ja feia dos anys que funcionava el metro just per assota del mateix recorregut que surt en el vídeo,. Aquest mateix any també s'inaugurà la nova línia Transversal del metro que transportava des de Sants fins a Pl. Catalunya.

El Diluvio-10-06-1926

Precisament en aquell mateix any, que fou filmat aquest vídeo, Gaudi va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 a la Gran Via, cantonada Bailèn (7/6/1926), mal vestit amb parracs ningú va reconèixer al ferit artista confonent-lo amb un indigent, diversos taxistes es van negar a recollir-lo per temor que seria incapaç de pagar la tarifa des de les seves buides butxaques.
Les ferides li provocaren la mort al cap de 3 dies.

Portada de "La noche" 10-06-1926

Un mes desprès el 31/7/1926 un anarquista atenta amb un ganivet contra el general Primo de Rivera, sortint aquest il·lès de la entusiasta benvinguda que va rebre en la visita a la nostre ciutat.

Dos tipus de successos diferents que mostren la certa mala llet es respirava per aquella època pels carrers de la nostre ciutat.

Senyalaré dos significatius espais Gràciencs, ja desapareguts, que es poden veure clarament a la part final del vídeo, just quan enfila per carrer Salmerón (actualment Gran de Gràcia) fins a Lesseps :

· Bar Monumental. - Minut 3:40 - (Gran de Gràcia 25)
Antigament anomenat "Cafè Tost", el Monumental fou un emblemàtic local que per aquells temps destacava com a decisiu centre de reunions de grups d'opinió i tertúlies literàries a més de ball, restaurant i bar familiar on anar a fer el vermutet els diumenges, com ja esmentava la Mercè Rodoreda a la coneguda novel·la:
"Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets".
Una principal artèria del barri, un local amb una intensa vida cultural que amb el pas del temps es convertí en bingo, ball exòtic fins actualment que és un gran i fred supermercat.
Podeu veure a la filmació la gent ben contenta gaudint en les taules de la seva estreta terraça.

· Edicle del metro de Lesseps. - Minut 3:50 - (Plaça Lesseps)
Un magnífic edicle (o marquesina) modernista que cobria l'entrada de l'estació del metro de Lesseps, per aquells temps anomenat "Gran Metro" actualment L3. Dins d'aquesta petita joia arquitectònica hi havia un gran ascensor de tipus monta-cargues amb un sistema mecànic molt primitiu que donava capacitat per a fins 30 persones cap avall a l'estació trobada a uns 11m. sota els seus peus.
Va existir un altre edicle semblant, mes gran, a la plaça Urquinaona. Amb el pas del temps aquests tipus d'instal·lacions quedaren obsoletes i finalment van acabar desapareixent sense cap esforç per conservar-les tot i el seu valor artístic.

Edicle de Lesseps

Interior Metro Lesseps dels principis.

El 1899 la Plaça dels Josepets de Gràcia rebé el nom de Lesseps en record al conegut diplomàtic. Seixanta anys més tard, la plaça fou ampliada en unir-se amb la Plaça de la Creu.

El 1909, durant la Setmana Tràgica, l’església Josepets es va salvar de ser incendiada, perquè els avalotats van suposar que estava defensada, sort que va tindre!. En canvi, el juliol del 1936 sí que es va incendiar, es va esfondrar la cúpula i la nau central. Les obres de recuperació de l’església van acabar el 1961...tot aixó el temps ja s'ho ha empassat i avui dia els Josepets encara segueix dempeus marcant les hores.

Plaça Lesseps per aquella época

Gràcies a personatges com en Josep Gaspar tenim autentics testimonis gràfics on podem veure com realment foren el nostres territoris en temps passats.

Avui dia tots tenim la nostre càmera digital i ho fotografiem tot, sovint-ment sense consciència.... estic ben segur que cap de les nostres fotos mai tindran tant valor com tenen aquestes antigues imatges.

Sort!

Amb tot el respecte i afecte dedico aquest post a la Júlia.

Museu de la guerra, Tibidabo (1916-1940)

2009-03-07T23:49:00.022+01:00

La Gran Guerra (1914 a 1918), més coneguda com la 1ª Guerra Mundial o la guerra de les trinxeres va encuriosir a molts barcelonins que van viure al marge tots aquells anys de gran conflicte Europeu, tant com per a fer-hi un espai public dedicat amb tota aquella escenografia.

Foto de l'exposició temporal al MHCAT. La gran guerra en imatges 1914-1918

Així va ésser que l'any 1916 es va inaugurar un Museu al parc del Tibidabo que reproduïa l'escenari de la guerra europea amb diorames a escala natural, uniformes, armes, municions i una ambientació que recreava aquelles sinistres trinxeres de terra humida, boira i foc enemic.
L'entrada a 50cts. donava dret al museu i a una simulació panoràmica de Barcelona enllumenada per fogueres aparentant l'incendi de la capital en guerra. Una gran atracció molt ben decorada de les moltes que s'oferien al Tibidabo al mateix temps com el ferrocarril aeri i el tren de muntanya .

...anys desprès vindria l'atalaia (1921) entre d'altres

Actualment l'únic museu militar existent a Barcelona està en fase de desmantellament.

Dedicar un museu a la guerra avui dia es del tot impensable i políticament incorrecte, però en aquella època aquell desaparegut museu era vist com una gran atracció per a molts Barcelonins.
Anteriorment va existir a Barcelona un altre museu dedicat a la guerra i les armes anomenat Armeria Estruch i que va funcionar des del 1888 al 1903 amb 1.300 peces en exposició en un local a la Plaça Catalunya. Al 1903 van tancar les portes davant la reforma de la plaça i van vendre la col·lecció a França, davant el desinterès municipal ...actualment passa el mateix amb les peces exposades al Museu Militar de Montjuïc. Una llàstima tot plegat ...tots tenim un passat i ens agradi o no, cal recordar-l'ho.

El que assota segueix es un article de JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS aparegut el 11-01-2009 al diari El Pais, il·lustrat amb algunes postals del fotògraf Lucien Roisin que he trobat per la xarxa, les úniques que es coneixen d'aquest oblidat recinte i així de pas poder recordar la seva existència.

La Gran Guerra en el Tibidabo
Barcelona dedicó a la I Guerra Mundial un museo que cerró en 1940
JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS - Barcelona
EL PAÍS - 11-01-2009

"¡Al Tibidabo! ¡Al Tibidabo!", animaba la publicidad de un periódico el 23 de junio de 1916 a los barceloneses para que subieran al parque de atracciones de la montaña durante la verbena de Sant Joan.

El anuncio proponía pasar la noche bailando los ritmos de moda acompañados por una banda de música, viajar en el único ferrocarril aéreo del mundo, ver películas en un cinematógrafo, comer en los restaurantes abiertos toda la noche, pasear en el carrusel eléctrico y visitar el Museo de Guerra, que el 13 de febrero se había inaugurado en los sótanos del edificio del Gran Mirador. Desde allí, a más de 500 metros de altura, se vería la ciudad alumbrada por las hogueras como si estuviera incendiada tras un bombardeo, decía la publicidad. La visión sería perfecta con ayuda de los anteojos, la primera atracción de la montaña, que desde 1904 funcionaban al introducir 10 céntimos.

El día de la inauguración del museo, una escueta crónica periodística enumeraba lo que allí podía verse: "Interesantísima exposición de la guerra actual: la vida en las trincheras, planos de relieve de los teatros de operaciones,

el gran obús de 420 milímetros, bloque que representa el oro que gasta Inglaterra cada día (sic), modelos y detalles de material de guerra,

la Cruz Roja en las ruinas de la catedral de Soissons convertida en hospital provisional, etcétera".

Varias postales del fotógrafo Lucien Roisin constituyen el único documento gráfico de este museo prácticamente desconocido para los barceloneses de hoy.

Vista General

Antonio Lázaro, que desempeñó diferentes cargos en el parque hasta que se jubiló en 1985, explica: "El museo tenía una finalidad eminentemente didáctica, ya que si bien se reproducían diferentes elementos que se daban en la realidad bélica, como trincheras e incluso el famoso cañón alemán Gran Berta (hecho de cartón, con gran realismo y a escala real), también se reproducía un hospital, que ponía de manifiesto el sufrimiento que producía la guerra".

Cocina

Desde 1914 las mayores potencias mundiales se enfrentaron en la I Guerra Mundial, un conflicto que acabó con la vida de 10 millones de soldados de los 70 que fueron movilizados. España se mantuvo al margen, pero la guerra sedujo a muchos. Es el caso del ingeniero militar Marian Rubió, que escribió más de un centenar de crónicas sobre la guerra en La Vanguardia y que no dudó en hacer referencia al conflicto en el parque de atracciones que se construía en el Tibidabo, tras ser nombrado director técnico y gerente por su propietario, el famoso doctor Andreu.

Cuarto de oficiales.

El museo pronto se convirtió en visita obligada de todos los que ascendían a la montaña porque llamaba "la atención de los inteligentes", decía la prensa. Personas normales, tras pagar 50 céntimos de entrada, y autoridades: gobernadores civiles, jerarquía eclesiástica y visitantes extranjeros (suponemos que gratis), recorrían las instalaciones y admiraban los materiales de guerra y los escenarios y mapas en relieve, que se iban incorporando a medida que avanzaba el conflicto: de la larga batalla de Verdún, de la guerra en Rusia, de Rumania, del combate naval o del conjunto de Europa y Asia.

Entrada a las trincheras

Al acabar el conflicto el museo continuó abierto. En 1921 se inauguró la gran atalaya de 50 metros y en 1928 el aeroplano, dos de las atracciones que siguen funcionando y dan personalidad al parque. Ese mismo año el museo incorporó un ejército formado por 15.000 miniaturas de plomo, realizadas por encargo de Arturo Llovera, que fue calificado de "curiosísimo espectáculo".

Galeria aspillerada

El museo permaneció abierto durante la Guerra Civil, periodo en el que siguió recibiendo visitantes (suponemos que mientras el frente estuvo lejos de Barcelona), y parte de su material fue empleado en exposiciones por el Comisariado de Propaganda de la Generalitat. Con la instauración de la dictadura, el museo del Tibidabo fue clausurado en 1940.

Paso blindado

Antonio Lázaro recuerda que en 1977 todavía se conservaban decorados y planos del museo en los almacenes del parque.

Las figuritas del "ejército Llovera" encontraron un lugar para exponerse en las salas del museo militar de Montjuïc tras abrir sus puertas en 1963. Ahora esperan desfilar en un nuevo escenario.

Repuesto.

Ramal de mina.

Tres museos militares
Barcelona no ha tenido suerte con sus museos militares. En 1888 el financiero José Estruch inauguró el Museo Armería Estruch, con 1.300 piezas, en un local de la plaza de Catalunya. En 1903 cerró sus puertas ante la reforma de la plaza y vendió la colección a Francia, ante el desinterés municipal. El Musée de l'Armée de París exhibe parte de estos fondos. El museo del Tibidabo fue cerrado por la dictadura franquista en 1940. En 1963 abrió un nuevo museo militar en el castillo de Montjuïc, la otra montaña de la ciudad. Ahora ha cerrado sus puertas para reformarse y convertirse en centro para la paz.

Estudis Balcázar i Esplugues City (2ª Part)

2009-02-02T18:26:00.007+01:00

Article anterior.
Alfonso Balcázar, un dels germans propietaris dels Estudis, va ser director de gran part de les pel·lícules produïdes per Balcázar Producciones Cinematográficas, al costat del seu germà Jaime Jesús.

Alfonso Balcázar

Com es va dir en la primera part, l'any 1964, es compren uns pavellons industrials, els reformen i construïxen un edifici nou per a incorporar les oficines, camerins, menjador i altres sales necessàries per a la nova activitat.

En aquest edifici es creen uns estudis de doblatge que romanen actius fins a 1977.

En la pel·lícula "El rublo de dos caras" del 1968, surten escenes de la façana dels estudis i de part de les seves dependències. En aquesta pel·lícula apareixen imatges rodades en el Cementiri d'aquesta població, contigu al Poblat de l'Oest.

Les naus dels antics estudis es van demolir l'any 1996.

En el primer Poblat de l'Oest, abans que es destruís per a la construcció de l'autopista, es va rodar la primera pel·lícula titulada "Pistolero de Arizona", dirigida per Alfonso Balcázar, de la qual posem unes escenes del rodatge, recollides pel NoDo del 1964.

En aquestes imatges aèries del 1966, es poden observar els terrenys on es va construir un dels dos Poblats de l'Oest, molt prop de la carretera que unia Barcelona amb Madrid. Aquest Poblat sel coneixia com Esplugues City i va estar dempeus des de l’any 1964 fins al 1967.

El segon Poblat es va desplaçar molt prop del primer i va subsistir de 1967 a 1972, fins que es van destruir per la falta d'utilització.

Autor: Angel, del blog Historias cinematográficas.
Col·laboradors: José Manuel i Ricardo, del blog Historias matritenses.
Fonts: Institut Cartográfic de Catalunya i el llibre "Más allá de Esplugas City".

Una vez mas, gracias! Angel, Ricardo y José Manuel.

Joan Brossa (1919-1998)..."me'n vaig a peu"

2008-12-30T17:17:00.008+01:00

Un record a en Joan Brossa, polifacètic Barceloní que avui fa deu anys va passar al mes enllà. Des-de aquí vull reflectir un petit homenatge a aquest gran Barcelonauta de cap a peus, i mai mes bé dit, doncs en Brossa coneixia molt la nostra ciutat, tal i com ha de ser: A PEU!.

Aquest es un fragment d'un article aparegut a L'Avui, ja fa un temps, i que vaig guardar-me en memòria. Quan el vaig llegir em vaig sentir molt identificat amb ell.

El pedestal són les sabates: Les sabates van ser sempre un dels objectes predilectes dels seus poemes objecte. Brossa canviava poc de sabates i de model, que repetia any rere any de les prestatgeries de Can Segarra, sabateria a la qual servava tota la seva fidelitat. Joan Brossa era el poeta del "me'n vaig a peu", que travessava tot Barcelona per seguir les reunions i compromisos amb els seus amics o per anar al seu estudi del carrer Balmes. Durant anys no va fer servir cap mena de transport públic, ja que a penes duia mai diners a la butxaca. O el duien els seus amics en cotxe o anava a peu, fins que Teresa Pàmies li aconsellà una targeta d'autobús per a jubilats que va acabar per convèncer-lo, i aleshores agafava el 31 des de Gal·la Placídia fins al carrer Gènova, que va ser el seu primer itinerari en bus, ja a mitjan anys 80.

(...) escrit per per Pilar Parcerisas a l'Avui el Dijous, 25 de gener del 2007.

Article sencer:
http://paper.avui.cat/article/imprimir.php?imp=true&id_sec=468&id_art=45128

Cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes

Francesc Carreras i Candi

2008-12-17T17:27:00.012+01:00

(Barcelona, 1862-1937)
Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona el 1882, fou advocat, historiador i polític, tot passant per la recerca arqueològica, la geografia i l'excursionisme científic, el periodisme i la filatèlia. Fou cònsol de la República Dominicana des del 1900, acadèmic de Belles Arts de Barcelona des del 1920 i gerent de la Companyia per a la canalització de l'Ebre des del 1924.

Bust al Parc de la Ciutadella

Va col·laborar en la premsa amb els seus articles en diferents publicacions: -La Ilustració Catalana- (1896), -Las Notícias- (1919-30), -La Vanguardia- (1930-35) i va dirigir la -Revista Mercedaria- (1918).

A Francesc Carreres Candi, Barcelona li deu, entre moltes altres coses, la salvació de les Drassanes Reials, la destrucció de les quals estava ja decretada. El 1928 publicà -Les drassanes barcelonines, sos inventaris i restauració-.

La ciutat de Barcelona (1916)
Entre les seves nombroses publicacions destaca -La ciutat de Barcelona- (1916), que és un dels més complets i primers estudis històrics documentats sobre la formació urbana de la ciutat. Aquest llibre forma part dels sis volums de la col·lecció -Geografia General de Catalunya- (1908-18), obra que ell mateix dirigí.

La Universitat de Toronto ha escanejat un exemplar i l'ha posat a l'abast de tothom, lliure de "copyright" i totalment descarrega-ble en un PDF. Aprofiteu i baixeu-lo, que joies com aquesta no es troben cada dia...i menys gratis!

Aquí deixo els links per a gaudir d'aquest llibre fonamental per a la història de Barcelona:

· Visualització online en Flip Book.

· Descàrrega directa en PDF (83MB)

Tenda aturada en el temps

2008-11-29T19:18:00.006+01:00

Gran de Gràcia 264

Una botiga de barri, en aquest cas d'esports, on podies trobar des-de una canya de pescar, uns guants, una pilota ó un collaret pel gos.

Recordo els seus últims anys de vida, era una tenda d'aquelles que quan obries la porta, feies sonar una campaneta i un gosset petit i amb bastant mala llet, tot espitòs, et sortia bordant...als pocs segons apareixia la vella mestressa des de la fosca rere-tenda i la atenció al public era excel·lent.

És una d'aquelles tendes que poc a poc han anat desapareixent de la nostre vista ...però en aquest cas, ha quedat congelada en el temps, deixant-nos els aparadors tal qual estaven l'ultim dia en que les seves portes van obrir al públic...en aquells primers temps de l'euro (cap al 2000).

Qualsevol dia d'aquests veuré com algun operari sense escrúpols buidarà els seus vells aparadors i segurament després, un altre establiment sense cap personalitat ocuparà el seu privilegiat espai,
...si us plau, deixeu-la així!

Esplugues City

2008-11-28T20:17:00.043+01:00

Havia una vegada, prop a Barna City, un indret perdut entre el temps i l'espai, en el qual els Barcelonautes teniem l'Oest Americà just al costat de casa.

En aquells temps existia un petit poblat del western, al baix Llobregat, on els indis apatxes duien sang gitana a les seves venes i els cowboys menjaven pa amb tomàquet entre tiroteig i tiroteig.

Esplugues City es un altre espai desaparegut que a molts ens ha quedat gravat en la memòria. Aquella visió fugaç que podíem veure des de l'autopista, direcció Molins de Rei a mà dreta, quan passàvem amb els cotxes dels nostres pares i que molts no ens la deixàvem perdre per a res del món. Amb el nas enganxat a la finestra ens quedàvem embadalits mirant aquell solitari escenari i aquell típic carrer de peli amb la seva Cantina, el Banc i els porxos on el xèrif esperava amagat que apareguessin els dolents mentre una bola d'herba seca (tumbleweed) atrabesava el carrer.

Tot allò un bon dia va desaparèixer...el cementiri del costat així ho augurava i aquell poblat va passar a millor vida amb tota aquella màgia que es va esfumar per sempre.

El que assota us segueix és un article que els amics del blog :

-Historias Matritenses-

han dedicat als antics estudis Balcázar d'Esplugues City.

Els autors tenen dos blogs, molt ben documentats;

on reviuen vells indrets i històries de la seva ciutat:

http://historias-matritenses.blogspot.com/

i on repassen la història dels antics estudis de cinema de tota Espanya:

http://www.historias-cinematograficas.blogspot.com/ .

Molt amablement m'han permès traduir el seu article referent a Esplugues City al català i penjar-lo al blog.

Gracias Ricardo y Angel!

· Estudis Balcázar i Esplugues City ·

Els estudis Balcázar es van inaugurar l'any 1964 a Esplugues de Llobregat, una localitat pròxima a Barcelona. L'empresa estava integrada per Enrique Balcázar i els seus vuit fills.
Estaven situats en un polígon industrial conegut com "Montesa", on van estar les instal·lacions d'aquesta marca de motocicletes.

Plànol i foto aèria actual.

La inauguració dels estudis es realitzà amb el western "Pistoleros de Arizona" l'any 1964.

Foto pel·lícula.

En el mateix any 1964 s'adquireixen uns terrenys molt prop dels estudis, per als rodatges exteriors de les filmacions. Aquests terrenys es coneixerien com Esplugues City, van ser construïts pel decorador Juan Alberto Soler de la productora Balcázar P.C. Serien, després dels decorats de l'Oest de "Hoyo de Manzanares", els segons d'Espanya.

Muntatge de fotos de les ubicacions dels antics estudis d'Esplugues City en una foto aèria actual i detall de les instal·lacions.

Aquests primers decorats romandrien fins a 1967, quan van rebre l'ordre de desmantellar-los per a la construcció de l'Autopista que passaria per allà. El 1967 es traslladen, just davant del primer poblat, una mica més reduït i perduren fins al 15 d'agost de 1972.

Durant el rodatge de "Le llamaban Calamidad", última pel·lícula rodada a Esplugues City, es roden les escenes de l'incendi dels decorats utilitzant-se per a la mateixa pel·lícula.

Fotos de l'incendi de Esplugues City.

Autor: Angel

http://historias-cinematograficas.blogspot.com/2008/11/estudios-balczar-y-esplugas-city.html

-Edito-
Mes informació interesant d'Esplugues City en un pdf:
http://www.publicacions.ub.es/refs/masinf/06462.pdf

...i recordeu....els cowboys van imposar la seva llei a Esplugues City des del 1964 fins al 1972.

The End...Fi i salut!

Re-edito el post a 29/11/08.

Acabo de rebre un mail de l'Angel, l'autor de l'article, amb informació molt interessant.
Lectora, encara queden algunes restes dels antics estudis.
... penjo el correu tal qual m'ha arribat:

Te mando unas fotos sobre los Estudios Balcázar, por si consideras que se pueden añadir para completar el artículo.

Una de ellas es el logotipo de la productora, en la que se vé la estatua de Colón de Barcelona, referenciando la hegemonía de ser una de las grandes productoras barcelonesas.

En la otra te marco lo que queda de dichos estudios, te marco lo que abarcaban los estudios en Esplugues y en ella se aprecia parte del tejado de uno de los platos y la palmera que estaba localizada a la entrada de los estudios, es lo poco que queda de ellos.

Haber si la Administración lo conserva y no se pierde.

Los estudios y el poblado del Oeste, llegó ha ser en una época la sucursal de actores de Hollywood en Cataluña.

Un saludo, Angel.

Xavier Miserachs Ribalta

2008-11-15T16:44:00.005+01:00

Xavier Miserachs (Barcelona 1937-1998) va retratar Barcelona, Catalunya i el món, immortalitzant certs moments quotidians que per la seva espontaneïtat resulten irrepetibles.

Aquest es un petit recull de les fotos mes famoses que en Xavier Miserachs, un dels fotògrafs més importants de la generació de la postguerra, va realitzar a Barcelona en els anys 60's. Amb la seva mirada intel·ligent i subtil va captar els contrastos d'una època i una societat que evolucionava ràpidament. Unes fotos que son tot una icona dels nostres temps...passats.

Carrer Escudellers 1962

Plaça Reial 1962

El piropo. Via Laietana 1962

Festes de Gràcia 1962

Emigrants prop d'Estació de França 1962

El Born 1962

Les Rambles. Cine Latino 1962

Passeig de Gràcia 1962

Urbano 1958

Tramvia 36, 1965

Sereno davant el restaurant Los Caracoles (c.Escudellers) 1962

Diagonal-Balmes 1962

Biscuter a l'autovia de Castelldefels 1962

Carrer Pelai 1962

L'Hemeroteca de La Vanguardia des de 1881

2008-10-21T20:46:00.008+02:00

El diari La Vanguardia ha decidit posar online tot els seus arxius, des de 1881 fins als nostres dies. L'Hemeroteca ja es pot consultar gratuïtament i obtenir els articles en format PDF. Té a més un efectiu cercador.
Un patrimoni d'incalculable valor cultural i periodístic: més de 127 anys d'història a un clic de distància. Una gran eina de recerca!

Hemeroteca de La Vanguardia

...Val la pena fer-se una passejada.

ÀLBUM BELLEZAS DE BARCELONA (1874)

2008-10-18T15:26:00.027+02:00

Any: 1874
Autor de les fotografies: Joan Martí i Centellas
Editor: Vives
Descripció: Àlbum de 50 ALBÚMINES
Una mostra de fotografies patrimonials de la ciutat on es poden veure vistes urbanes, monuments i objectes artístics de BCN a finals de segle XIX.

Joan Martí

S'han conegut diversos emplaçaments del fotògraf a Barcelona: Plaça Palau 4, carrer Aglà 6, Escudellers 39, Rambla dels Estudis 5 i posteriorment a Rambla dels Estudis 9 (actualment Rambla dels Estudis 115) en el pis principal de l'edifici que al mateix temps fou la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Aquest edifici modernista, obra de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà (1883), inaugurat l'any 1894 fou on cap a finals de 1906 es va obrir un cinema i posteriorment el Teatre Poliorama que tots coneixem.

Temps després, a l'any 1875, Joan Martí va publicar el -Bellezas de Montserrat-: "una descripción fotografiada de la Virgen con su montaña natural, su templo" i posteriorment a l'any 1877 en va fer un altre, aquest cop dedicat a Girona, anomenat -Bellezas de Gerona- on retrata una Girona monumental i fortificada, amb un to marcadament romàntic. Els àlbums de Joan Martí es reconeixen com un dels materials més rellevants per a la història de la fotografia a Catalunya.

El que aquí sota us segueix és la col·lecció sencera, totes les fotos del -Bellezas de Barcelona- amb el seus títols originals. Un magnífic àlbum de tapa dura de 26x35cm. que conté 50 fotos de 16x22,5cm. pegades en fulls de cartolina tova. Es van fer diverses edicions de l‘àlbum, on es variava l’ornamentació de les orles de les còpies
fotogràfiques, o fins i tot alguns angles de visió d'algunes de les fotos.

Afortunat qui posseeixi una còpia original d'aquesta joia.

Click-eu per engrandir les imatges:

00 Bellezas de Barcelona (Índex interior).

01 Vista de Barcelona.

02 Sta. Eulalia/Padró.

03 Escuela Pia.

04 Banco.

05 Teatro Principal.

06 Fuente del Viejo.

07 Plaza Nacional.
08 Plaza de la Boqueria y Liceo.

09 Mercado.

10 Rambla de Estudios.
11 Plaza de Cataluña (casa Gibert).

12 Paseo de Gracia.

13 Gran Vía.

14 Bellas Artes.

15 Junqueras.

16 Hermanitas de los pobres.

17 Estación de Zaragoza.

18 Paseo de San Juan.

19 Jardin del General.

20 Aduana.

21 Palacio.

22 Lonja.

23 Casa Xifré.

24 Plaza de Palacio.

25 Puerta de Mar y plaza de toros.

26 Muelle, Anden.

27 Ciudadela.

28 Muralla del Mar.

29 Plaza de Medinaceli.

30 Fachada de San Miguel.

31 Santa Maria.

32 San Pedro.

33 Plaza del Rey.

34 Catedral (Santa Clara).

35 Claustros de la Catedral.

36 Plaza Nueva.

37 Santa Ana (fachada).

38 Claustros de Santa Ana.

39 Universidad (fachada).

40 Claustros de la Universidad.

41 Patio del Hospital.

42 Patio de la Convalescensia.

43 Casas Consistoriales.

44 Casas consistoriales, calle de la ciudad.

45 Diputación (fachada).

46 Escalera de la Audiencia (Diputacion).

47 San Miguel del Puerto.

48 Vista de Monjuich.

49 Cementerio (fachada).

50 Cementerio (interior).

-Edició-

M'acabo d'assabentar que demà dia 23/08/2008 s'inaugura una exposició de fotografies de Joan Martí, aqui teniu informació:

Exposició: Joan Martí, fotògraf. Belleses del XIX

L'Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona presenta l'exposició Joan Martí, fotògraf. Belleses del XIX que mostra una selecció de 77 fotografies originals a l'albúmina que il·lustren la trajectòria d'aquest fotògraf del segle XIX .

Lloc: Sala d'exposicions de l'Arxiu Fotogràfic

Adreça: plaça Pons i Clerch, 2, planta 2a

Inici 23/10/2008 fins a 31/01/2009

Exposició

Recomano visioneu la següent presentació on podreu veure totes les fotos amb les seves localitzacions en un plànol de la ciutat i també un pdf adjunt que conté molta mes informació sobre en Joan Martí:

Presentació

Barcelona en tramvia (1908)

2008-10-05T20:50:00.002+02:00

Aquesta pel·lícula pertany a una sèrie documental sobre Barcelona dirigida per Ricardo de Baños (1884-1939).
Captura el recorregut d'un tramvia, filmat des de la cabina del conductor, pujant per Passeig de Gràcia, carrer Salmerón (avui Carrer Gran de Gràcia), plaça Lesseps amunt per República Argentina i finalitzant al carrer Craywinckel. Es curiós veure el seguici popular que acompanya el seu recorregut a peu, corrent i en bici, uns barcelonins de l'època que no es van voler perdre aquell original esdeveniment, i així van quedar capturats per sempre en aquest film de nitrat que fou restaurat l'any 1997, ja que la copia original es trobava en pèssim estat.
Una joia de documental per veure com era Barcelona 100 anys enrere amb els carrers plens de gent, tothom amb el seu barret i minyones a la part alta de la ciutat. Algunes de les cases que surten encara estan dempeus, d'altres el temps se les endugué.

Li dono els mèrits d'aquesta troballa a la xarxa al -Veí de dalt- que així ho va notificar el seu dia en el seu blog:
De Barcelona fa 100 anys... un viatge en tramvia
i també a Emilio per notificar-me la seva existència en youtube.

Font del vídeo en youtube: refescat
http://es.youtube.com/user/refescat

El Manicomi de la Santa Creu (1886-1986)

2008-10-05T11:28:00.009+02:00

Un altre indret despaparegut de la nostra ciutat, ubicat a la Guineueta,
una zona de Barcelona que va estar totalment buida fins l’establiment del Manicomi de la Santa Creu a principis del Segle XX. Als anys 40 es va poblar lleugerament amb algunes cases disperses (Guineueta Vella), fins què als anys 60 ràpidament va nèixer el nou barri amb grans blocs de vivendes d’acolliment pels immigrants.
De l'antic manicomi solament queda l'Església i dos pavellons que són actualment la Seu del Districte de Nou Barris que inclou la biblioteca pública del districte i la seu de la Guàrdia Urbana. Tambien es mantenen les masies que abastien a l'Hospital; Can Masdeu, Can Ensenya i la Granja de la Sta. Creu.
La resta del recinte fou arrasat sense gaire miraments per construir el Cinturó de Ronda.
(mes informació en els comentaris del post)

Font del video, Comelles:
http://es.youtube.com/user/comelles
La informació completa sobre el manicomi está al llibre Stultifera Navis de Josep M.Comelles. (Leida: Milenio)
Gràcies a Emilio per la troballa.

Retrospecter BCN

2008-09-18T22:04:00.002+02:00

A continuació un quants vídeos per passar una bona estona veient com era la nostra ciutat fa uns anyets.
Alguns d'ells son del NO-DO (Noticiarios y Documentales), en època de la postguerra, i ens relaten una Barcelona explicada pels vencedors, amb aquells comentaris de frases "carcas" i aquell característic to ranci del locutor del règim franquista... Val la pena veure'ls, seieu i gaudiu.

"Barcelona, ritmo de un día" 1940 (CIFESA) (IMDb)
Un curiós documental de 10 minuts dirigit per Antonio Román, va dirigir després pel·lícules com "Los últimos de Filipinas"
Ens explica una jornada de 24h de la ciutat de Barcelona aquells anys 40.

"Barcelona y la sardana" 1955 (NoDo)
Documental de la sèrie "NoDo en color", dirigit per Christian Anwander, l'any 1955
Un repàs turistic per la Barcelona dels 50's i "su baile regional Español"

TIBIDABO

"El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa" (NoDo) n.701, any desconegut.
Especial sobre el parc d'atraccions del Tibidabo.
Es poden veure algunes atraccions encara existents com el castell del terror, l'atalaia, l'avió i l'aeri.
Mostra també el pavelló de Ràdio Barcelona, construït entre 1926 y 1929 i existent avui en dia, si el visiteu veureu una placa de bronze que recorda que allí va estar "EAJ-1, la primera emissora de radiodifusió d'Espanya".

"Rozando las nubes" (NoDo) n.39, any desconegut.
Especial comparant la muntanya del Tibidabo amb l'Estàtua de la Llibertat de Nova York.
També hi surten altres indrets de la ciutat com l'Estàtua de Colom.

Font de tots els vídeos:
[Reina d'Àfrica]
Recomano visitar el seu canal de Youtube, per veure mes vídeos interessants.

El Joc de l'Àngel

2008-09-17T21:33:00.001+02:00

Videos de presentació als mitjans de "El Joc de l'Àngel"

Algunes imatges històriques projectades en la presentació de la novel·la en el Liceu.

Els banys de Sant Sebastià de la Barceloneta i l'edifici Miramar de Montjuïc l'any 1986

2008-09-17T20:06:00.009+02:00

Un vídeo curiós que he trobat, curtet però intens, on surten dos espais desapareguts tal i com eren i ja en la seva mes ultima etapa de vida. Es tracta dels antics Banys de Sant Sebastià de la Barceloneta i els Estudis de TV de Miramar, quan estaven abandonats, abans de que hi fessin l'actual nyap.
Veieu la curiosa performance del 1986.

Banys de Sant Sebastià from delecta on Vimeo.

Finca Sansalvador i la mina d'aigua Radial

2008-09-13T18:03:00.018+02:00

Passeig de la Mare de Déu del Coll n.79

Situada al costat del Parc de la Creueta del Coll es troba la finca Sansalvador, obra inacabada de Josep Maria Jujol i Gibert (1879-1949), el deixeble més destacat d'Antoni Gaudí.

El propietari de la finca, el doctor Sansalvador, volia fer-hi una casa d'estiueig i va encarregar el projecte a Jujol l'any 1909, un dels primers encàrrecs que Jujol va rebre com a arquitecte.

La intenció del doctor Sansalvador era destinar el solar de baix -amb façana al passeig de la Mare de Déu del Coll- a la seva residència d'estiu i, al solar de dalt -amb façana al carrer Pineda-, construir una torre per llogar.

El projecte de Jujol constava d'un habitatge per al porter -a la part baixa del solar-, un jardí de muntanya i una torre d' estiueig a la part més alta. Les obres s'iniciaren l'any 1909, per la façana del passeig de la Mare de Déu del Coll, amb la construcció d'un mur de contenció, l'escala d'accés i l'habitatge del porter.

L'AIGUA RADIAL

Durant les obres es va practicar un pou al terreny per proveir-lo d'aigua.
En analitzar l'aigua, s'hi van trobar rastres negligibles d'activitat radiològica, i com que en aquella època de noves descobertes científiques -feia pocs anys que Marie Curie havia aconseguit els premis Nobel de física i química- hi havia qui pensava que la radioactivitat era bona, es va decidir exagerar les propietats de l'aigua per explotar-la i comercialitzar-la amb el nom d’Agua Radial, canviant així el sentit del projecte original de la finca.

Jujol va practicar una sèrie de galeries subterrànies per accedir millor al pou i situar-hi la planta envasadora.

Tot això va ajornar definitivament la construcció de la torre d'estiueig de la família Sansalvador, de la qual avui tan sols en resten el fonament i una sèrie de pilastres d'obra situades a la part alta del solar.

L'any 1917, Jujol va construir al solar de dalt, amb façana al carrer Pineda, la casa Queralt que la propietat va destinar al lloguer.

Al cap d’uns anys, el pou d’aigua es va assecar i el negoci es va acabar, i els hereus del doctor San Salvador es van desinteressar per la finca.
Després de dècades d’abandonament van cedir la finca en estat ruïnós a l’Ajuntament de Barcelona, el qual encarregaria la seva restauració.
Avui he tingut l'ocasió de visitar la finca, ja totalment restaurada, en les seves jornades de portes obertes amb motiu de la Festa Major dels Barris del Nord.

Pròximament serà la nova seu del Taller d'Història de Gràcia, el qual obrirá l'espai mitjançant un règim de visites.

El setge de Barcelona 1714 vist per Jacint Rigau.

2008-09-11T18:12:00.017+02:00

Jacint Rigau i Ros (Perpinyà 1659 - París 1743) fou un pintor rossellonès nascut a Perpinyà quan encara pertanyia a la Monarquia Hispànica.

Fill d'un sastre de Perpinyà va tenir l'ambició, el talent i la sort que se li obrissin les portes de Versalles de bat a bat.
Rigaud (així l'anomenaven els francesos de la cort) es va convertir en el retratista predilecte del rei Lluís XIV de França.

Un cop convertit en pintor de cambra de Lluís XIV, es va trobar amb la paradoxa d'haver d'immortalitzar amb el seu pinzell els personatges i els fets que més van contribuir en la derrota de Catalunya durant la guerra de Successió.
Que Lluís XIV li hagués encarregat dibuixar les diferents fases del setge de Barcelona comportava que les dues identitats (catalana de naixement i francesa d'adopció) entressin en flagrant contradicció.

Gràcies als seus magistrals gravats històrics, podem fer-nos una idea de lo salvatge que va ser aquella cruenta batalla que va sofrir Barcelona, la mes dura de totes, i aquell fatídic dia 11 que ho varem perdre tot.

Durant el setge caigueren sobre Barcelona unes 30.068 bombes que destrossaren completament un terç de la ciutat i en malmeteren molt un altre terç.
Els catalans varem patir unes 7.000 baixes més molts civils i els borbònics prop de 15.000.

Primer va dibuixar el tram de muralla que s'estenia entre els baluards de Llevant i del Portal Nou.

Quan va tenir la perspectiva del gravat definida, va començar a esbossar el baluard de Santa Clara amb la torre de Sant Joan.

En les hores següents, el llapis es concentraria a reproduir les trinxeres paral·leles obertes per les tropes franco-espanyoles i connectades en ziga-zaga per protegir-se del foc dels catalans.

Ara sols faltava dibuixar els desperfectes de l'artilleria, diverses columnes de fum i uns quants batallons de soldats borbònics que, sota les ordres del duc de Berwick, assaltessin definitivament la muralla de Barcelona després de catorze mesos de bloqueig.

"Todos a un tiempo montaron la brecha, españoles y franceses; el valor con que lo ejecutaron no cabe en la ponderación. Más padecieron los franceses, porque atacaron lo más difícil"
"ya estaban los franceses dentro de la ciudad, pero entonces empezaba la guerra, porque habían hecho tantas retiradas los sitiados, que cada palmo de tierra costaba muchas vidas"
"Todo se vencía a fuerza de sacrificada gente, que con el ardor de la pelea ya no daba cuartel, ni la pedían los catalanes, sufriendo intrépidamente la muerte"
"Fueron éstos rechazados hasta la plaza Mayor; creían los sitiadores haber vencido, y empezaron a saquear desordenados. Aprovecháronse de esta ocasión los rebeldes, y los acometieron con tal fuerza, que los hicieron retirar hasta la brecha."
"Empezóse otra vez el combate, más sangriento, porque estaban unos y otros rabiosos. Los españoles, que por los lados poseían gran parte de la ciudad, viendo habían retrocedido los franceses, también ellos se retiraron a la brecha"
"La noche fue de las más horribles que se pueden ponderar, ni es fácil describir tan diferentes modos con que se ejercitaba el furor y la rabia"

"No se ha visto en este siglo semejante sitio, más obstinado y cruel"
Vicente Bacallar y Sanna, Marqués de San Felipe (1669-1726)

Barcelona en Caos i destrucció, les forces invasores borbòniques van arrasar, saquejar, cremar i violar tot el que trobaven al seu pas, sense cap pietat ...desprès d'això totes les lleis pròpies van desaparèixer i començava la repressió.

Avui, quasi 300 anys desprès, encara ens manen els Borbons.

Fonts:
Revista Sàpiens
http://www.11setembre1714.org/

PD: No vull fer propaganda, sols comentar-ho com a curiositat.
Si voleu rememorar aquell fet històric ha sortit un joc de simulació que recrea la jornada en què les tropes franco-espanyoles assaltaren Barcelona.

11 DE SETEMBRE SETGE 1714 - El joc on resistir és vèncer

"si ets un bon estrateg i un audaç comandant de l'exèrcit català, seràs capaç de canviar el rumb de la nostra història".

Exposició Portalades de la Festa de Gràcia

2008-08-17T17:30:00.009+02:00

Un recorregut gràfic per la història dels guarniments de la Festa Major de Gràcia
Lloc: Seu del Districte (Sala d'exposicions) Pl. Rius i Taulet, 2.
Organitza: Taller d'Història de Gràcia i Federació de Festa Major de Gràcia.

Aquestes fotos son una mostra de les fotografies mes antigues que es poden veure, aquests dies, a la sala d'exposicions de l'Ajuntament de la Vila de Gràcia.

El guarniment és, des de fa anys, l'essència de la Festa Major de Gràcia. Els carrers engalanats en són el fet diferencial, allò que caracteritza la Festa.
Entre els diversos elements que formen part del guarniment, n'hi ha un que destaca sobre tots: les portalades. Una bona entrada és el millor inici d'un bon guarniment.

Els temes triats com a motiu del guarniment dels carrers són d'allò més diversos, tot i que, resseguint una mica la història, es pot veure que hi ha alguns temes que es van repetint al llarg dels anys.

Aquesta diversitat de temes i maneres d'escenificar-los es pot comprovar fàcilment a través de les portalades.

Els anys han anat passant. Les modes han arribat i han marxat. Les tècniques escenogràfiques han canviat. Les tecnologies han avançat, però la Festa Major ha seguit endavant.

Brusi 16-08-1888

2008-08-16T13:53:00.004+02:00

Portada del Diari de Barcelona, del dia d'avui...però 120 anys enrere.

Festes de Gràcia 2008: El pregó

2008-08-15T20:16:00.014+02:00

Tal i com va dir ahir en Queco Novell, un popular gracienc, en el seu merescut i genial discurs:
"Senyor alcalde de la veïna cuitat de Barcelona, autoritats de la Vil·la de Gràcia, ciutadans i ciutadanes; som al mes d'agost de l'any 2008 de nostre senyor (amen), tot Barcelona està ocupada pels Romans...tota?...NO!
El petit poblat d'irreductibles graciencs resisteix encara i sempre a l'invasor Romà".
Per a molts la Vila de Gràcia continua sent aquest irreductible "llogarret"
que es resisteix a la invasió "Romana". Un indret que es limita al nord per una plaça, la de Lesseps, permanent-ment potes enlaire...()... permeteu-me suggerir que deixin la plaça així, no fos cas que l'acabessin i amb l'emoció i la novetat ens hi perdéssim. (BO!!)
Altres "rajades" que va fer en Queco en el seu prosaic discurs, les podeu escoltar en el vídeo de Youtube adjunt...M'han fet gràcia (mai mes ben dit) aquestes:
...el carrer Gran...on no hi caben més sabateries......
...i és també el carrer Verdi, aquesta mena de nacions unides on ja és mes fàcil comprar Shawarma, Falafel, menjar francès, iranià o italià que no 4 fulles d'enciam per fer-se unes amanides.

"Balleu fins a caure rebentats,
i feu-ho sempre amb els peus ben calçats,
i si una mossa us accepta un ball
no us penséssiu que ja ho teniu tot coll avall,
i si desprès d'aquest ball ve un segon, o un tercer,
i la tontería acaba amb passió...
tingueu sempre a ma un bon caputxó"

Aquesta es la frase "clave":
"...de tots els llocs on viure...Gràcia és dels millors!"

Aqui vá el pregó:

Castell de Montjuïc 1939

2008-08-15T00:20:00.007+02:00

Quanta història acumulada té aquest castell!
A partir del 26 de gener de 1939, perduda la ciutat per la Republica, el castell va canviar de mans i es va convertir en presó de republicans i lloc d'execució d'algun d'ells.
En aquestes fotos podeu veure la multitud de presoners de guerra; republicans, progressistes i/o anarquistes de tot l'estat que amb un futur incert van ésser reclosos entre els murs del castell de Montjuïc. Refugiats durant un cert temps, esperant un dubtós destí...alguns d'ells ni hi van sortir i d'altres van tenir una segona oportunitat de buscar-se la vida, mai mes ben dit, en altres fosques presons o camps de concentració del sud de França.
Aquestes imatges son només un petit reportatge gràfic d'un dels molts episodis històrics tristos que es van patir en aquest emblemàtic emplaçament.
...us deixo aquest record per no oblidar el nostre passat.
Clickeu les fotos per a veure-les mes grans.

Treballs arqueològics a Lesseps

2008-07-18T20:30:00.035+02:00

Tal com deia la noticia del Periódico: Una fossa comuna a Lesseps.

S'ha trobat una fossa comuna, d'origen encara incert, amb uns quants esquelets amuntegats, uns 12, enterrats entre calç viva a pocs metres sota terra, just a uns 3 metres del quitrà que a diari trepitgem centenars de vianants.

Ja se sap que el subsòl de Barcelona es un enorme cementiri i aquesta troballa es una mostra més del que es va descobrint de tant en tant quan aixequen algun carrer de Barna per fer alguna remodelació.

Aquesta fossa, descoberta en les eternes obres de la Plaça Lesseps, es troba situada just a un costat de la Ronda General Mitre entrant al carrer de Septimània, a pocs metres del Metro parada Lesseps i a uns 150 metres de l'església d'els Josepets.

Avui, justament aquesta tarda, he pogut verificar el treball de camp d'els arqueòlegs amb aquestes fotos que aquí us mostro.

Un equip de 2 nois i 2 noies que amb molta cura i devoció netejaven i classificaven tots els ossos trobats.

Vàries hipòtesis es remenen sobre l'origen d'aquests cadàvers que sembla ésser foren llançats, amuntonats i enterrats en calç viva.

Fins que no s'analitzin aquests ossos no se sabrà la seva procedència.

Per l'antiguitat de les restes s'ha descartat que siguin víctimes de la guerra civil i tot apunta a que podrien ser morts a causa d'una de les epidèmies de pesta que va patir Barcelona, concretament en el segle XVII.

Degut a la proximitat de l'església d'els Josepets es podria tractar de cadàvers de membres de l'antic convent afectats per l'epidèmia.

També degut a que la zona fou escenari de "la guerra del francès" és possible que aquests cossos tinguessin relació amb aquest fet històric.
...a saber!

Quan es retirin completament els ossos, començarà la investigació al laboratori i s'aniran dissipant les incògnites.

Tot aquest post està dedicat al Veí de Dalt, l'unic que té collons de parlar de desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta....saluts veí!

Restes de la Barcelona Jueva

2008-06-29T20:05:00.007+02:00

Un interesant vídeo que mostra alguns de les restes de la presència de jueus a Barcelona en l'Edat Mitjana. En la seva majoria són pedres llaurades amb inscripcions hebrees, làpides que pertanyien al cementiri jueu que existia en la Muntanya de Montjuïc i que van ser utilitzades sense massa miraments per a construír edificis com el Palau del Lloctinent.
Gràcies a aquest vídeo ens serà mes fàcil localitzar algunes marques històriques al Barri Gòtic que costen de veure a primera vista.

Font i video: GARAITEZIN

Publicitat antiga

2008-06-24T18:31:00.015+02:00

I ara us deixo amb uns minuts de publicitat, uns quants anuncis d'establiments i serveis que s'oferien en Barcelona a finals del 1800 - principis de 1900, recopilats de varies revistes catalanes antigues.
Un clar reflex de com era la societat d'aquells temps, a principis del segle passat, en una època que preocupaven tant les malalties venéreas, les herpes i les morenes, que els anuncis de remeis curatius sortien en la mateixa portada de les revistes.

S'oferien multitud de xarops i tònics que recorden a les pocions miraculoses que venien els xarlatans del vell oest.

Atenció a aquest: Tintura Anti-epiléptica americana, per curar el mal de Sant Pau i tota clase de convulsions, encara que el malalt es trobi en lo periodo de idiotisme, així anomenaven el que avui dia es correspon amb el retard mental.

Les estratègies publicitàries ja existien, en aquesta farmàcia del Carrer del Pi donaven 1000 pessetes si trobaves unes càpsules millors que les del Doctor Pizá.
Molta pasta per la época.

El doctor Andreu curava els atacs d'asma a base de cigarrets balsámics que penetraven directament en forma de fum dintre del aparell respiratori.

La Vichi ja triomfava, com podeu veure estava "DE VENTA EN TODAS PARTES".

Tants xarops total per a acabar aquí, això si, garantían que desinfectaven l'artefacte.

Els primers cotxes, un objecte de luxe que pocs es podien permetre.

Cap a 1910 la tecnologia arribava a les llars, màquines d'escriure i calculadores mecàniques incansables que ho calculen tot.

Encara no existien les teles i la radio i els gramofons eran invents mágics, delícia de la llar.

Una bona instal·lació sanitària era senyal de distinció en l'època que els teléfons de Barna solament tenian 4 xifres.

Així era el cánon de bellesa i moda l'any 1910.

Es venien globus de goma amb anuncis, per una pesseta t'ensenyaven a nadar i també es podia comprar pólvora en petites o grans dosis.

El sabó que tornava boges a les dones es deia Orgia, tal com pot veure's en el dibuix de la publicitat adjunta, una ensabonada amb Orgia les deixava així d'extasiades.

La Font del Vell (1816-1819)

2008-06-15T20:14:00.009+02:00

A les Rambles havia una monumental font d'estil egipci amb una estàtua dedicada a Neptú, coneguda popularment com La Font del Vell. Ocupava l'espai en el qual actualment s'alça el monument a Serafí Pitarra en la Plaça del Teatre, també coneguda com Pla de les Comèdies.

Gravat a la fusta (xilografía) Any 1857.

Aquesta ja desapareguda font va ser projectada per Pere Serra i Bosc (1773-1837) militar i arquitecte i l'estàtua que coronava la font s'atribueix a l'escultor català Salvador Gurri i Coromines (1749-1819)

Foto de l'àlbum BELLEZAS DE BARCELONA. Fotografies de J.Martí, any 1874.

Al seu voltant, era tradició posar parades en les quals es feien rifes de productes, d'acord amb l'època de l'any: Torrons o galls per Nadal, panellets per a Tots els Sants, coques per a Sant Joan o melons per a Sant Jaume.
Organitzar rifes era un costum molt antic a les terres catalanes, fins el 1879, moment en què el govern central va abolir totes les rifes locals per instituir la Loteria Nacional.

El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a Frederic Soler, Pitarra.

Obra projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués i l'escultor Agustí Querol.

Actualment al voltant d'en Pitarra s'hi fan altres tipus de "rifes".

La calavera i la daga

2008-06-07T17:16:00.013+02:00

Joan Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador de Gaudi, va construir l'any 1928 aquest pont neogòtic en el carrer del Bisbe que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges (SXIV-SXVI).

El Pont del Bisbe és un dels racons més fotografiats del Barri Gòtic barceloní.
Malgrat la seva modernitat hi han varies històries sobre aquest pont.

Aquestes, no tant velles, llegendes mítiques (sense cap raó històrica que les justifiqui) son referents a la macabra calavera travessada per una daga que es pot veure sota la porxada del pont, un detall que a molta gent se li escapa de la vista.

La llegenda urbana diu que si algú treu la daga d'aquesta calavera, tremolaran els fonaments de Barcelona, i la ciutat sencera caurà.
Un altre mite diu que si volem que se'ns concedeixi un desig el que hem de fer es creuar el pont d'esquenes mirant la calavera.

També se'n diu que si algun "guiri", d'aquests de bermudes i sandàlies amb mitjons, té la mala fortuna de fixar-se en aquest amagat detall, mai mes tornarà a Barcelona!
.... però molt em temo que si desprès vá i es fot un traguet a la font de canaletes...ja l'hem cagat!

Vista de la casa Xifré, Setembre 1848

2008-05-19T20:22:00.011+02:00

La primera fotografia que es coneix i que encara es conserva de Barcelona és aquest daguerreotip datat el setembre de 1848 conservat en el Museu d'Art Modern de Tarragona.
Fou realitzada de nou per la zona de Pla de Palau, repetint el que va fer Ramon Alabern el 1839 però en aquest cas no se sap qui en va ser l'autor, probablement un aficionat.
Aquest anònim daguerreotip es conegut com "Vista de la casa Xifré".
En la foto, de gran valor històric, es pot veure la Casa Xifré envoltada per la muralla de mar, abans de ser aquesta enderrocada.

Es així la fotografia existent mes antiga que es coneix de la ciutat, feta molt abans del pioner reportatge que va fer en Franck de la plaça de Pla de Palau.

NOTA:
La foto original està invertida horitzontalment i costa situar-la. Gràcies a un comentari de "epileg" us mostro com seria la ubicació real d'aquesta foto, que certament no va ser presa des de Pla de Palau , ja que mostra el cantó de la casa Xifré de Passeig d'Isabel II amb Pas de Sota Muralla.

La primera foto.

2008-05-17T21:35:00.013+02:00

La primera fotografia obtinguda en tot l'estat Espanyol va ser presa a Barcelona el 10 de novembre de 1839 i la plaça de Pla de Palau va ser aquell primer escenari fotografiat.
L'autor de la foto va ser Ramon Alabern i ell mateix va importar la pionera càmera des de Paris.

Càmera fotogràfica de daguerreotips.

La tècnica que es feia servir en aquells temps s'anomenava daguerreotip, una de les primeres formes de fotografia que es creava directament sobre una planxa de coure coberta amb un bany de plata. No havia pel·lícula, ni còpies en paper, la pròpia planxa era la foto. Aquesta planxa prèviament era sensibilitzada amb vapors de iode, i després era introduïda en el fons d'una càmera fosca, deixant el obturador de la lent oberta durant uns 10 o 20 minuts depenent de la claror de l'escenari. Més tard la placa era sotmesa a un procés químic que fixava la única imatge resultant. No existia possibilitat de treure còpies d'aquelles fotos.

Aquell esdeveniment va ser anunciat com una gran noticia en el diari "el Constitucional" el 8 de novembre de 1839.

I així aquell dia 10 de novembre del 1839, davant de molt public i selectes invitats s'obtingué aquesta primera foto.
Des d'un terrat de la plaça de Palau es va prendre una única fotografia que enquadrava la Llotja i els porxos d'En Xifrè, mentre tocava una banda de música militar.
El dia estava nuvolós i l'exposició va durar 20 minuts.
Es va voler que els curiosos no estiguessin a les balconades de les cases perquè no sortissin en la foto. Un tir de fusell els avisaria, però va fallar. Les gasetilles del dia advertien així:
"si algún espectador se desentiende de este ruego quedará indeleblemente marcada en la placa la prueba de su indocilidad".

Dies després El Constitucional va anunciar que es sortejaria la placa de la foto el dia 14, i es van vendre els cupons a sis reals de vellón cadascun. L'agraciat va ser el 56 i mai més es va saber d'aquella placa.

La càmera en qüestió es va vendre el 6 de novembre de 1839 pel seu preu de compra (1.946 reals de vellón) a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i encara es conserva.

Com a homenatge i orgull d'aquella gesta històrica el 14 de desembre del 1975 es va posar aquesta placa en el lloc dels fets a la paret de la casa en c./General Castaños n.2 a plaça de Pla de Palau.

Les fotografies més antigues de Barcelona.

2008-05-17T20:54:00.027+02:00

Aquesta es la col.lecció de fotografies més antigues conservades de la ciutat.
Van ser fetes entre els anys 1856 i 1857 per un fotògraf francès anomenat François-Marie-Louis-Alexandre Gobinet de Villecholle, de pseudònim Franck (1816-1906 París-París).
Franck va treballar a Barcelona entre el 1849 i el 1857, en el seu gabinet de daguerreotípia, sent un dels mes valorats de Barcelona retratant a personatges de la ciutat i fent reportatges, fins que en 1857 va tancar el gabinet i va tornar a París.

En aquesta pionera col·lecció gràfica de BCN, feta entre 1856 i 1857 i actualment conservada a la Bibliothèque Nationale de France, París, es pot veure un reportatge dels diferents edificis que componen el Pla de Palau i que completa amb vistes del Passeig d'Isabel II i del enderroc de la Muralla de Mar.
Es per tant el primer reportatge gràfic fet a la ciutat, retratant la realitat urbana en aquells temps que s'enderrocaven el que quedava de les muralles. Uns temps de canvi a Barcelona.

Pla de Palau
El Pla de Palau va ser des de ben antic la plaça principal del comerç a Barcelona, ja que oferia l'únic accés des del mar fins a la ciutat per a les persones o mercaderies a través de la Porta del Mar.
Durant el període medieval, va esdevenir el centre dels intercanvis comercials, d'aquí que es construís dins la plaça una sèrie d'edificis relacionats amb el comerç.

Palau Reial (s.XIV)
Al segle XVII l'antiga Halla dels Draps es convertí en arsenal, posteriorment en Palau del Lloctinent o Virrei i finalment Palau Reial. D'origen gòtic és on s'allotjaven els reis quan venien a BCN.
Una pasarel.la comunicava aquest palau amb Santa Maria del Mar, portant directament a una capella barroca per tal que els reis anessin directament de palau a la basílica.
D'aquest Palau és d'on procedeix el nom de la plaça.
Va sofrir múltiples modificacions segons els estils de cada època fins que el 1875 va patir un incendi i va ser enderrocat.

Es curiós veure les fantasmals ombres de figures humanes que surten en aquestes fotos, degut a que la placa on quedava impresa la imatge tenia que estar uns 10 ó 15 minuts d'exposició a la llum solar. En una d'aquestes ombres sur el propi autor de la foto, Franck.

Casa de la Llotja de Mar (1383)
La Casa Llotja de Mar, situada al costat de la plaça del Pla de Palau, va ser construïda entre 1380 i 1392 per Pere Arvey per encàrrec de Pere el Cerimoniós. Era punt de trobada de comerciants en l'època medieval. Més endavant va ser re-dissenyada amb l'estil neoclàssic per l'arquitecte Joan Soler Faneca el 1772. Les obres s'emprengueren a partir de l'antic edifici gòtic que havia estat utilitzat per a les mateixes activitats.
Actualment, l'edifici allotja les oficines centrals de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.

La Duana (s.XVIII)
Edifici construït entre 1790 i 1792 pel marquès de Roncali, enginyer i ministre d'hisenda de Carlos IV.
Es va fer servir com a Duana fins el 1902. Després va ser seu del Govern Civil i actualment es la seu de la Delegació del Govern central a Catalunya.

El Portal del Mar (1836)
Monumental pòrtic d'estil neoclàssic amb grans columnes modificat
de forma poc afortunada el 1843, ja que conferia a l'entorn un caràcter bastant funerari. Setze anys després, el portal va ser enderrocat a l'any 1859.
Actualment, el lloc que ocupava aquest gran pòrtic acull la Facultat de Nàutica de la Universitat Politècnica de Catalunya, un edifici d'estil noucentista obra d'Adolf Florensa i Josep Vilaseca de 1930 i que va ser seu del Comitè de Milícies Antifeixistes durant la Guerra Civil.

Porxos d'en Xifré (1837)
Conjunt de cinc cases que formen un gran bloc porticat, obra dels arquitectes Josep Buixareu i Francesc Vila. El promotor va ser l'indià Josep Xifré i Casas.És un dels més interessants exemples barcelonins d'arquitectura burgesa neoclàssica. A la façana principal hi destaquen les pilastres jòniques estriades d'ordre gegant i un capcer a mode de frontó, amb un rellotge envoltat de figures en relleu que representen el Temps. A les cantonades hi ha diversos relleus de terra cuita dissenyats per Damià Campeny i executats per Ramon Padró i Domènec Talarn entre 1837 i 1840, al·lusius al Comerç, la Indústria, la Marina, Mercuri, Neptú i Amèrica.
Passeig d'Isabel II

Font del Geni Català (1856)
El 1 de juny de 1856 s'inaugurà al Pla de Palau la Font del Geni Català obra de Fausto i Ángelo Baratta, com a homenatge al capità general José Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado, qui va promoure la portada d'aigües de Montcada en uns anys de sequera aguda a la ciutat. Per això, l'escut nobiliari del marquès figura en un lloc destacat del monument amb la inscripció: "Después de Dios, la casa de Quirós".
La font va ser restaurada per Frederic Marès després en 1939.
Aquesta foto no es d'en Franck.

Per a acabar una ultima foto d'en Franck del seu primer reportatge de BCN.
En aquesta foto podem veure la remodelació del convent de Santa Anna i les seves ruïnes, un lloc del qual algun dia en parlaré aqui.

PATATES BRAVES

2008-05-11T20:26:00.010+02:00

Fa poc vaig anar a un bar de tapes "típiques" a Barna, "la Cala del Vermut" (c/Copons nº2). Un bar desconegut per a mi i del qual vaig llegir bones referències buscant bars de tapes de sempre a internet. Tot el que vaig llegir a la xarxa, recomanant el local, no era cert.
En un dels comentaris trobats aconsellava les seves patates braves així:
"Recomiendo las bravas, ya que su salsa es autentica, de la que pica
y no las guarrerias que te ponen en todos los bares. También mola
bastante que con la caña te pongan una tapita gratis, cosa que no se
estila nada en Barcelona y que se debería de poner de moda."
Doncs bé, mentira!!...eren de nou les CONGELADES, industrials, farinoses i insípides patates braves que cada cop estic mes fart de sofrir en molts bars a la ciutat. La salsa que les cobria era un industrial "ketchup salsa brava", acompanyat per un pegot de salsa blanca indefinible...quina decepció!
Ni salsa autentica, ni picava... i si! per mi eren una guarrería.
En quant al comentari: "se agradece que con la caña te pongan
una tapita gratis"...doncs nosaltres encara estem esperant la tapita!
També deien "especialidad en anchoas y encurtidos": les anxoves eren bones però excessivament cares: 9,90€ per 5 filets! en oli i sense la típica salseta avinagrada de pebrot vermell.
Després de pagar, em vaig donar gràcies de no haver demanat cap "encurtido"
Resultat: 22,90€, per 2 Coca-coles, 2 Vermuts de la casa, unes anxoves i unes patates braves.

Cada vegada costa mes trobar un bar a BCN que es molestin en "currar-se" unes bones braves, en pelar-les, tallar-les i fregir-les com déu mana, unes dignes patates braves del dia, plat estrella del tapeig de sempre, i que com a mínim estiguin acompanyades per una salsa artesanal que les honri.

No vaig tenir força per fer fotos a les indignes braves que ens van servir a "la Cala del Vermut", però com a amant del vermutet de tota la vida i en homenatge als pocs bons bars de tapes que es poden trobar per Barna ,que no estan venuts a la "guirilandia", us poso unes imatges d'algunes de les dignes patates braves que encara es poden gaudir a la ciutat...totes les que vagi descobrint, que valguin la pena, us les aniré informant.

De moment, recomano aquests tres bars on es poden trobar unes ben elaborades braves que valen la pena ser tastades, apart de les famoses del Bar Tomás:

· Jon Mai (Plaça del Surtidor 15): Boníssimes i cruixents patates del dia, cobertes centralment d'all i oli-maionesa de turmix fet casolà i envoltades per una natural salsa de tomàquet, suaument picant.

· Bar Borrell (Paral.lel 84): BONES braves fetes al moment, cruixents i ben cuinades, acompanyades d'una salsa apart de tomàquet natural poc picant i all i oli-maionesa suau de turmix casolà, a afegir al vostre gust.

· Cerveseria Lesseps (Torrent de l'Olla 226): Bones, fresques i cruixents patates caseres, cobertes amb una salsa rosa un poc picant, mescla de maionesa i tomàquet.

Recordeu, en cas de que les patates no siguin braves, també es poden acompanyar per un bon all i oli casolà com aquest de la foto, fet a casa per la Nuri a mà de morter. Pur all i oli groc 100%...impossible de trobar en qualsevol bar. Si trobés algun lloc que es dignessin a servir unes patates així, les pagaria ben agust sense queixar-me de cap preu abusiu, eh que m'entens?.

El meu refrany d'avui es:
"Si no fan unes bones braves, descomfia de les altres tapes".

Salut i força a tots i mort a les braves congelades!

Retrospecter Montjuic III

2008-04-25T20:37:00.016+02:00

Les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc.

Aquells caps de setmana el rugir dels motors poc deixaven dormir a casa nostra, molt propera al circuit, en el Poble Sec.
Recordo aquelles "colades" que ens fotíem, per diversos llocs, éls que ens coneixíem el barri.
Per varis racons entràvem de gorra...saltant la valla, passant pel foràt del mur al carrer de la Dàlia allà dalt del carrer Mèxic o explorant muntanya mes amunt del teatre Grec.
Un cop dins gaudíem d'aquella gran festa i tot l'ambientàs que s'hi respirava durant aquell cap de setmana, gairebé comparable a un macro concert de rock.

La primera edició d'aquella cursa de velocitat i resistència es va disputar el 3 de juliol de 1955 i la darrera el 26 d'octubre del 1986.

Cartells de les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc:
Cartells 24H
Mes info de les 24H de la Penya Motorista Barcelona:
Penya Motorista Barcelona/24h

Una volta al circuit de Montjuic filmada en càmera subjectiva a bord d'una Suzuki oficial el darrer any en que les 24 hores es van celebrar a Montjuic.

Dedico aquest video al meu germà Xavi, estic ben segur que a rel d'això duu les motos en les seves venes.
Link al seu MotoClub:
MotoClub la Resaca

Retrospecter Montjuic II

2008-04-25T20:28:00.004+02:00

Parc d'Atraccions de Montjuic.

Boníssima filmació amateur de l'any 1995 del vell parc d'atraccions de Montjuïc. Inaugurat en 1966 i tancat en 1999.

Per a tots els nostàlgics d'aquest entranyable parc d'atraccions de Barna, recomano que visiteu aquesta web HOMENATGE AL HISTORIC PARC D'ATRACCIONS DE MONTJUÏC, on es pot veure molta informació, fotos i videos, pel record, del desaparegut parc i les seves atraccions.
WEB:
www.achus.biz
FORUM:
www.parquesdeocio.net
VIDEOS seus al Youtube:
AchusGuia

Retrospecter Montjuic I

2008-04-25T16:56:00.005+02:00

Columnes de Puig i Cadafalch.

Petit reportatge emès en el Tele noticies de TV3, farà uns 2 anys, explicant la campanya d'adhesions populars per reivindicar la restitució de les columnes de Puig i Cadafalch en el qual es poden veure curioses imatges del passeig de l'exposició de Montjuic a principis de segle XX.

Fotos de Barcelona antiga: Plaça Espanya

2008-04-19T17:37:00.020+02:00

Un petit recull d'antigues fotos, trobades per diverses fonts, que mostren la transformació dels inicis de la plaça d'Espanya, aquesta plaça giratòria i les seves edificacions mes emblemàtiques.

Situada al peu de Montjuïc intersecció entre la Gran Via de les Corts Catalanes, l'avinguda de Paral·lel, el carrer de la Creu Coberta i el carrer de Tarragona.

Plaça de braus "las Arenas".
Autor: Augusto Font i Carreres
Data: 1900
Característiques: Tradicional estil neomudéjar.
Inaugurada el 29 de juny de 1900.

Posteriorment la plaça va ser testimoni d'importants vicissituds històriques al marge del toreig, com l'històric míting del Noi del sucre.

Durant la guerra civil espanyola es va convertir en caserna del exèrcit republicà.

El 19 de juny de 1977 es va celebrar l'última "corrida de toros".

1/06/1918 Obrers anivellant el terreny.

4/11/1922 Maquina excavadora a l'entrada de l'exposició.

1927 (Obres Expo.1929)

Font de la plaça d'Espanya
Autor: Josep Maria Jujol
Data: 1928
Característiques: Noucentisme.

Projectada en 1928 per Josep Maria Jujol, reconegut arquitecte arrel de la seva fructífera col·laboració en molts dels projectes de Antoni Gaudí. Va ser un dels elements importants de l'Exposició que no estaven acabats quan aquesta es va inaugurar en 1929. S'aixeca sobre un petit monticle en el qual es trobava anteriorment la creu de terme de la ciutat en l'antiga carretera de Madrid. Aquesta creu era coneguda popularment com la Creu Coberta i va donar nom a un dels principals barris de Sants.

Jujol va plantejar el monument com homenatge a l'aigua. Cada grup escultòric representa cadascun dels tres mars que banyen les costes espanyoles, amb les seves respectives conques hidrogràfiques. Totes aquestes escultures van sorgir de la mà de l'escultor Miquel Blay. El Mediterrani, amb el riu Ebre representat com un home jove i atlètic envoltat de joves. L'Atlàntic, amb el Tajo i Guadalquivir representats per dos ancians amb les seves respectives Corts de joves afluents. El Cantàbric, amb un grup d'adolescents que representen els rius curts i ràpids de la seva conca hidrogràfica. Però no acaba aquí la simbologia implícita del conjunt. Les tres grans columnes, que en principi tenien inscripcions, representen la Religió, les Arts i l'Heroisme, amb les personificaciones en els cantons de la Navegació, la Salut Pública i l'Abundància, totes elles obres dels germans Oslé. La font es remata amb un pebeter envoltat de tres Victòries alçades en bronze de l'escultor Llovet. Aquesta part de la font s'adequava perfectament als idearis del dictador Primo de Rivera ja que, segons el propi Jujol, "el pebetero significaba el sacrificio permanente de España para defender la civilización".

Torres venecianes.
Autor: Ramón Raventós i Farrarons
Data: 1929
Característiques: Noucentisme, 47 metres d'alçada.

Raventós es va servir com model per a la construcció de les Torres del campanar de la catedral de San Marcos de Venècia, d'on prenen el nom de Torres Venecianes com se les coneix popularment.

Durant la guerra civil des del mes alt de les torres s'hi van instal·lar sirenes que alertaven als veïns de Hostafrancs i Poble Sec d'imminents bombardejos perquè correguessin a amagar-se als diferents refugis o estacions del metro existents. Una utilitat poc coneguda que se li van donar a aquestes torres i que el meu pare m'ha explicat tal i com ho va viure.

En aquells temps poc es podien imaginar que la plaça de braus acabarà sent un futuristic macro espai lúdic i comercial.

Això és una mostra virtual de la plaça amb la futura plaça de braus "las Arenas".

Es la nao de Kobe la nostre Santa Maria?

2008-04-08T21:35:00.011+02:00

En el post referent a La Santa Maria, que fa alguns dies vaig penjar, deixava algunes dades per confirmar, sobre tot del destí final de la nao.
El tema va despertar interès i gracies a col·laboracions d'altres blocaires: David i Daniel i una mica de recerca per la xarxa, poc a poc estem esbrinant què se'n va fer de la Santa Maria de Barcelona.

Aquestes son algunes dades mes que he anat trobant últimament i que aporto al tema.

La nao de Barcelona va ser víctima de diversos intents d'atemptats per part de Terra Lliure, un d'ells al 13 de Juny del 1987:
"colocación de dos artefactos explosivos".
Fins que finalment ho van aconseguir l'any 1990
"23 de mayo 1990: artefacto explosivo contra la carabela Santa María en el puerto de Barcelona. La explosión causa graves desperfectos en la nave. Esta acción se realiza como respuesta a la celebración del V Centenario del Descubrimiento de América."
Font: www.guardiaciviladgc.com

D'aquesta historia no se'n va parlar gaire en la època i costa trobar informació clara.
Desprès dels fets sembla que la nao fes nosa en aquells temps de re-diseny preolímpic que va patir la ciutat. No va haver interès per reconstruir-la i se la van treure de sobre per poder construir, en el lloc on estava, la passarel·la d'entrada al Maremagnum.

Durant el V centenari de Colom al 1992 es van fer diverses rèpliques de les 3 Caravel·les, a fi de fer el viatge que Colom va emprendre fa 500 anys.

Segons indica aquesta noticia amb data 04/05/1990, en una iniciativa privada, el productor i director de cine japonès Haruki Kadokawa va fer construir una rèplica de la Santa Maria, tal i com era la antiga nao, a les drassanes Viudes de Barcelona, per repetir el recorregut que tenia pensat Colom inicial-ment, col·laborant amb el V Centenari.
El V Centenario reconstruye la nave 'Santa María' para el cineasta Kadokawa
I així va fer el seu viatge per mar aquesta rèplica, ella sola, fent escala tal i com recorda aquesta placa a San Salvador (Bahamas) en una de les seves escales.
Placa Viatge

Desprès d'aquell viatge la rèplica de la Santa Maria va quedar exposada a l'entrada al Museu Marítim al Meriken Park de Kobe Japó, lloc on es troba avui en dia.
Al 2004 va patir un altre incendi allà a Kobe, tal i com es diu aquí:
Fire damages Santa Maria

Queda clar que quan surt la noticia de que el cineasta l'estava construint (04/05/1990), encara no s'havia produït l'atemptat final (23/05/1990).
Pot haver un possible error de dates?
Molt indicava que podria ser aquesta la nostre nao, o el que queda d'ella, però encara no he trobat cap noticia que en parlés del tot clar per confirmar-ho.
Per saber si la van restaurar, si la van desballestar, la van
tornar a fer tota de nou o si la van reconstruir aprofitant la antiga estructura, faria falta saber opinions d'experts en el tema.

Altres rèpliques es van fer durant el V Centenari que van sortir des de Palos de la Frontera...i per cert van resultar un fracàs, no com la de Kobe que va arribar al seu destí final.
Las carabelas de la discordia: España vs EEUU

Polvo y olvido para las naves de Colón

La Nostre Nao Santa Maria fou construïda el 1950 en els "astilleros Lacomba de Valencia" i es va fer servir per a el rodatge de la pel·lícula "Alba de America" l'any 1951.

Diuen que aquesta pel·lícula va ser una superproducció de CIFESA que va acabar en fracàs de taquilla, un desastre econòmic que va sumir a la companyia en profunda crisi fins que el 1956, l'empresa va tancar definitivament.
En aquest altre web es diu que temps desprès la mateixa nao va aparèixer a dos pel·lícules mes:
"Christopher Columbus" i "The Last Voyage of Sinbad":
www.timedesign.de

Dono gracies també a Lletraferit i totes les dades interessants que ha aportat en el fil que vaig iniciar a bdebarna, La caravel.la de Colom
...i tal com ell bé diu: no era una Caravel·la...era una Nao.

Geografia esborrada de la Barceloneta

2008-04-04T19:09:00.016+02:00

Molt bona la idea que han tingut aquest grup de veïns de la Barceloneta creant aquesta web, realitzada sense cap ajuda econòmica institucional o privada, on conviden a seguir un tour melancòlic per refrescar la memòria i recordar alguns dels llocs emblemàtics i desapareguts d'aquest mariner barri Barceloní.

http://www.geografiaesborrada.net

Des d'aquí es pot descarregar un mapa senyalitzat amb algunes localitzacions de llocs desapareguts i explicacions per fer una visita guiada...una passejada explorant o recordant on estaven aquells racons esborrats per sempre de la Barceloneta.
Fins fa pocs dies també es podia descarregar, del mateix web, un àudio-tour en mp3 per a ser escoltat mentre es fa l'itinerari, explicacions i musiques relacionades :
"Passeja't pel barri amb els teus auriculars, i deixa't portar per les històries, imbueix-te..."
...espero que el tornin a penjar aviat en la web i que algú més prengui nota d'aquesta brillant idea.

Aquesta re-novadora i interessant iniciativa té com a finalitat mantenir viva la memòria històrica de la zona, a la vegada que es denuncia com ha anat l'evolució del barri que s'ha convertit en turístic i per persones d'alt poder adquisitiu, oblidant als veïns de tota la vida.

Com a record deixo aquests magnífics vídeos, que he trobat al Youtube, amb imatges antigues de la Barceloneta, un dels barris que més s'ha transformat de tot Barcelona.

Autor dels videos: "davidacoco"
http://es.youtube.com/user/davidacoco
...Com éll bé diu: "Barceloneta, linda Barceloneta".

En la seva plana de Youtube es poden veure molts mes vídeos dedicats a la típica festa de "ELS COROS DE LA BARCELONETA". Una tradició que any rere any, cada divendres de la Segona Pasqua, recorre els carrers d'aquest barri. Uns típics cors i la seva particular cercavila a ritme de samba-gitana-pachanga.

El que jo mes enyoro de la antiga Barceloneta es:
- Els banys de Los Astilleros, Sant Miquel i Sant Sebastià.
- L'antic Aquàrium i la seva circular sala de vitrines.
- L'entrada, de cap a fi, de tot el "Rompeolas".
- Els antics "merenderos" i els cambrers afora donant la "barrila".

...i la frase del dia:
Hi ha moltes Barcelones que malauradament han desaparegut i n'hi ha d'altres que per sort han passat a la història. Però el que és més difícil és que desaparegui l'esperit d'una ciutat.

La Santa Maria

2008-03-29T00:53:00.023+01:00

Fa alguns anys al final de les Rambles, just mirant a mar a costat esquerra, on ara hi ha la passarel·la que va cap al Maremàgnum, flotava en aigües del moll de Barcelona, una reproducció feta de fusta, quasi real, de la caravel.la de Colom i que va romandre en aquest port fins a l'any '87 o principis del '88.

Era una estampa tipica de Barcelona, un antic vaixell flotant amarrat al moll de la fusta i que jo gaudia veient quan era un menut.

Un dia del passat recordo llegir la trista notícia en el periòdic, dient que la caravel.la del port va ser destruïda, cremada per alguna animalada o gamberrada i al poc temps que les seves restes fóren desballestades a causa del lamentable estat que van quedar.

Per a mi era un símbol molt preuat del port de Barna, igual que les "Golondrines" o el "Rompeolas"... em va saber molt greu la seva desaparició.

Poques dades fidedignes es poden trobar per internet referents a la reproducció de la Nao de Colom de Barcelona, la "Santa María" i del seu trist destí final.

Aquí recopilo algunes de les poques dades que circulen a la xarxa, referents a aquest emblemàtic vaixell de barna...pendents de ser verificades per a mi o qui calgui.

De l'origen del vaixell es diu :
· "tengo entendido que el ministerio de la Marina encargó a los astilleros de Cádiz en 1928, la construcción de una reproducción de la Santa María para la exposición Iberoamericana que se celebró en Sevilla al año siguiente. Una vez finalizada la exposición ignoro dónde fue a parar la carabela....Por otro lado no sé si alguien sabe desde qué año se ubicó la carabela en el puerto de Barcelona, donde estuvo muchos años. ¿Es posible que se trate de la misma carabela?
· "Se construyó para una película y no era muy fiel a la realidad...en realidad era eso, un barco de película poco fidel a la realidad, pero que se quedó como reclamo turistico."
(altres llocs diuen que era bastant fidel a la realitat)

Del destí final de la Nao es diu :
· "Atentado de Terra LLiure en contra del simbolismo hispanico el 13 de junio de 1987: colocación de dos artefactos explosivos a la reproducción de la carabela Santa María, en el Muelle de la Madera de Barcelona" "Se trataba de una bomba de fabricación casera, formada por una cantimplora que contenía nueve kilos de cloratita y un activador retardado."
· "Sufrió un incendio que no la destruyó, pero tanto tiempo en el puerto degradó la madera, se argumentó que era irrecuperable y luego la hundieron"
· "En cuanto a la carabela de Barcelona, parece ser que con el mismo problema en el "maderamen" (Maremagnum)¿? durante las reformas que sufrió la ciudad a consecuencia de los JJ.OO. de 1992, fue retirada del lugar. ¿Alguien sabe si es cierto que ante lo costoso que resultaba retirarla del lugar, se optó por hundirla unos cientos de metros más lejos del muelle?" -------> OSTIA!
· "a principios de los noventa tuvo un incendio provocado, creo que había cuestiones politicas por medio, sufrió daños pero no irreparables, pero de nuevo politiqueos hicieron que no se reconstruyera, se que se hundió, pero no recuerdo si fué durante un traslado, o se hizo de manera premeditada. De todas maneras lo que si recuerdo que había una oposiciòn a la reconstrucción por la falta de fidelidad a la realidad por una parte y por otra por motivos politicos"

També es diu que les seves restes temps desprès es van traslladar i re-construir l'any 1992 a la ciutat de Kobe (Kyodo) al Japó...???
Blog de l'autor de la foto (i mes info al respecte):
http://quotidianitats.blogspot.com/

Aquesta es la existent Caravel.la Santa Maria de Kobe (Japó)

En altres webs diuen que encara es pot visitar a Barna, com un reclam turístic!... crec que la confonen amb una reproducció a mes petita escala que hi ha al Museu Marítim.

Desprès de tantes hipòtesis del que va succeir, nomes puc dir que per a mi era una bonica imatge del port de Barcelona, que recordo amb nostàlgia des de petit.
En aquells temps jo no sabia ben be que aquella caravel.la de Colom tenia tal simbolisme polític, hispànic i racial ni tot el que allò comportava. Nomes la veia com una èpica embarcació de pel.licules de pirates , i encara que no vaig pujar mai en ella, em quedava embadalit contemplant-la des de fora, mentre imaginava mil i una història...tant m'agradava que mes d'una vegada em vaig fer una rèplica personal, recordant la seva figura...una maqueta casera a base de escuradents encolats, de la "Santa Maria" del port de BCN.

Imatge souvenir del '72

Imatge torera souvenir del '85

La llegenda continua, però aquesta és la història de l'autentica nao de Colom, la caravel·la Santa Maria. :
Colom va llogar la "María Galante" a Juan de la Cosa, un armador cántabro, i la va dirigir amb un altre nom, el de Santa María. Aquesta caravel·la permetia la presència de 40 tripulants (entre ells una dotzena de mariners bascos) i era la més gran i pesada de les tres. Va encallar enfront de la illa de L'Espanyola i amb les seves restes van construir el "Fuerte de Navidad".

Cristòfor Colom i el Saló del Tinell

2008-03-24T19:34:00.017+01:00

Diu la llegenda que un dia de mitjans d'abril de l'any 1493, en aquest gran saló gòtic anomenat saló del Tinell, situat a la Plaça del Rei dintre del Palau Reial, residència dels comtes de Barcelona des del segle XIII, Cristòfor Colom fou rebut triomfalment pels reis catòlics, Isabel i Fernando, al seu retorn del primer viatge a Amèrica, encara que aquest fet no s'ha aprovat històricament.

Aquí es on diu la difosa llegenda que Colom va fer el relat del seu viatge, va presentar als sis indis que havien sobreviscut a la travessia de retorn i va mostrar mostres de l'or recollit.

Aquest es el relat dels esdeveniments que van succeir un 3 d'abril del 1943, fa 515 anys.

La rebuda de Colom per part dels Reis Catòlics a Barcelona va ser grandiosa. Es va engalanar la ciutat com per a una festa, i quan l'almirall i el seu sèquit van arribar als afores, el van rebre alts cortesans. Al entrar en el saló es van aixecar els sobirans, i quan Colom va voler agenollar-se i besar-los la mà, li van fer que s'aixequés i assegués en una cadira prop d'ells. Colom fou l'únic al que se li va permetre romandre assegut en la seva presència. Llavors els va fer el relat del viatge i de les illes amb la seva fresca vegetació i els seus habitants nus, entre altres temes. Els va presentar als indis gairebé nus que van resar l'avé María i es van santificar. Els seus homes portaven gàbies amb cacatues, grans rates índies i petits gossos que no podien bordar. Van obrir barrils amb estranys peixos conservats en sal i arques amb cotó, àloe, especies i pells de grans iguanes. Els van mostrar arcs, fletxes i porres, i l'Almirall els va parlar dels caribs devoradors de carn humana o caníbals, i de les sirenes enfront de Monte Christi, però va assegurar que no havia vist cap dels monstres que els cosmògrafs creien existents en les illes del fi de la terra. Després els va mostrar l'or: corones d'or, grans màscares decorades amb or, ornaments d'or batut, llavors d'or, pols d'or. Els sobirans es van agenollar, i amb ells tots els presents, donant gràcies a Déu que havia posat aquestes coses en les seves mans. El cor va cantar un Te Deum, i les cròniques diuen que tots els ulls es van omplir amb llàgrimes d'indescriptible alegria. Colom va viure el seu moment de major esplendor i va gaudir durant aquest temps de tot el favor real.

Així fou representat molt temps desprès en diversos quadres aquell històric acte.

Catalunya màrtir (1938)

2008-03-12T20:22:00.003+01:00

Un altre documental extret del youtube sencer, que val la pena veure, sobre els bombardejos de ciutats catalanes.
Mostra imatges principalment de Barcelona i Lleida bombardejades, els refugiats en la ciutat i voltants, des-enrunament i rescat de les víctimes.
CATALUNYA MÀRTIR (LE MARTYRE DE LA CATALOGNE)
Any de producció: 1938
Producció: Laya Films (Barcelona)
Compilador: J. Marsillach
Operadors: Ramon Biadiu, Jaume Agulló, Sebastián Perera, Josep Maria Maristany, Manuel Berenguer, Joan Castanyer
Durada: 25 min.
Primera part

Segona part

Tercera part

La canalla(da) de Sant Felip Neri

2008-03-12T20:07:00.003+01:00

El passat 30 de gener, commemorant els 70 anys del bombardeig de Sant Felip Neri, es va presentar aquest documental, La canalla(da) de Sant Felip Neri, d'una mitja hora de durada dirigit per els realitzadors Nicolás Escobar i Pablo Tulián, un encàrrec de la Direcció General de memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, per a ser distribuït a escoles, centres civics i alguna TV local com BTV que ja l'ha projectat.

Aquí teniu el tràiler del documental

i aquí un retall.

Així fou anunciat a "el Periódico"

El 30 de gener de 1938 Barcelona va ser bombardejada per l'aviació feixista. Avui fa 70 anys. L'església i el convent de Sant Felip Neri van patir un dels atacs més cruents de la guerra civil espanyola. La bomba que va acabar amb la vida de 42 persones, sobretot nens, va ser una de les 1.900 que van caure sobre la capital catalana en aquella època.
Per recordar els esdeveniments, la Direcció General de Memòria Democràtica presenta avui al Pa-
ti Llimona el documental La canalla(da) de Sant Felip Neri, de Pablo Tulián i Nicolás Escobar. També hi intervindrà Josefina Piquet i altres supervivents dels bombardejos.
Els realitzadors juguen amb les paraules del títol. Així, la canalla s'aplica al grup de 30 nens que jugaven a la plaça l'any 1938, i la canallada significa l'atac en què van morir. També recupera la visió d'aquells fets dels alumnes de l'escola que hi ha allà instal.lada i els testimonis dels supervivents.

VISIÓ INFANTIL
El documental rescata la memòria dels nens que van morir a través dels records dels que es van salvar. "Vam voler treballar des d'aquesta visió infantil i el que va significar l'acte vil del bombardeig", diuen els autors, que també desmitifiquen la llegenda que allà hi va haver afusellaments de capellans: "Això no és veritat, és un mite".
El soterrani de l'església de Sant Felip Neri servia de refugi per a nens evacuats d'altres ciutats espanyoles però no estava condicionat com a tal, i per això l'estructura del soterrani no va suportar els tres bombardejos que van caure a la zona, segons expliquen a la pel.lícula Frederic i Camil Roig, testimonis dels esdeveniments d'aquell any.
La façana de l'església encara té marcades les cicatrius d'aquella tragèdia i una placa rendeix homenatge a les víctimes del bombardeig.

Jornada de reflexió

2008-03-08T18:26:00.004+01:00

Una vegada mes, els catalàns emprenyats, demà tenim l'ocasió d'exercir el nostre dret a veu, votant a qui volem que ens enganyi o se'ns pixi a la cara durant els 4 pròxims anys.
Dit això, nomes us posaré una imatge per a la memòria, la d'un mític cartell de l'any 1937, per al record de temps passats, ja que avui es jornada de reflexió.
Fins a quan ens deixarem seguir trepitjant?
....Salut!

Bar Borrell

2008-03-08T00:48:00.025+01:00

Fotografia del Paral.lel a l'any 1905

En el Paral.lel actual encara es pot trobar un bar supervivent dels temps d'esplendor de l'avinguda, de quan allà es centrava tot el moviment teatral, de Cabaret Varieté de la Barcelona de principis de segle.

El Bar Borrell situat a Paral.lel 84, just davant el Molino, es l'únic bar que avui en dia encara es manté dempeus i conserva l'antiga essència d'aquella gran època del Broadway Barceloní.

Conservat gràcies als seus propietaris que han sabut mantenir la seva antiga decoració i la major part del local tal com era abans.

El portal modernista de ferro i vidre us donarà entrada a un local molt allunyat dels dissenys moderns, pre-fabricats i impersonals, que estem acostumats a veure i patir en la ciutat de l'actualitat.

Un cop dintre d'aquest museu vivent, veureu la curta barra de fusta amb els seus tamborets clàssics, un alt sostre amb parets blanques llises, miralls gravats amb publicitats de licors antics i destacant, l'emblemàtic cap de toro que, sense nom i dissecat (no deixa de ser el "puto amo" que ha viscut milers d'històries en aquest bar, des de qui sap quan), us guiarà el pas cap a l'acollidor saló amb columnes i taules de marbre i ferro, perfectes per unes partides de dòmino.

Aquest brau ha vist desfilar multitud de personatges i artistes.
Des de Dalí o Picasso fins a "la maña", que per mi és la ultima reina del Paral.lel i a la qual podeu trobar actualment, mes d'una vegada, gaudint l'ambient del mític local... Un respecte!

Os recomano una visita a aquest bar, que fou inaugurat com a restaurant durant la Setmana Tràgica de 1909, demaneu unes braves i una cervesa negra de barril o una Moritz.

Les braves i "boquerons" del Bar Borrell.

Difruteu d'aquest petit viatge en el temps...mes de cent anys us contemplen!

Fotografia de l'any 1941 exposada a l'interior del bar.

Powerpoints

2008-03-01T20:41:00.006+01:00

Entre tot els mails de powerpoints que vaig rebent, de tota mena i per a tots els gustos, m'ha agradat molt veure algun que "rula" últimament dedicat a la Barcelona i Catalunya d'abans, segurament fet per algun nostàlgic o curiós per temps passats, entre els quals m'incloc jo... contemplar aquestes boniques imatges es com fer un petit viatge virtual en el temps, i ens permet veure, per una finestreta, com eren antigament els racons de la barna que coneixem.

| View | Upload your own

Des del web fotosdebarcelona.com em fan saber que totes aquestes fotos del powerpoint son extretes del col.lecionable "Catalunya abans i ara" que va publicar "El Periódico" l'any passat amb la seva col·laboració, assessorant, realitzant, cedint i documentant fotografies. Web que recomano altament per tots els documents i gràfics que disposen, sobretot les magnifiques fotografies comparatives i panoràmiques, de racons de la Barcelona d'abans i d'avui en dia, enfocades des del mateix angle que es van fer les antigues imatges.
Gracies fotosdebarcelona.com

Sant Medir

2008-03-01T17:11:00.013+01:00

Com es costum cada 3 de març es celebra al barri de Gràcia la tradicional festa de Sant Medir, sant màrtir i pagès que visqué cap a l'any 303 a Sant Cugat del Vallès, on s'hi troba l'ermita d'origen romànic que porta el seu nom.

Aquest any cau en dilluns, dia feiner, això no impedeix que el carrer gran s'ompli de gent esperant amb bosses obertes la pluja de tones de caramels que llençaran les colles desfilant pel carrer Gran de Gràcia.

Grans i petits podem gaudir d'aquesta festa que any darrera any es celebra gràcies a un forner que un temps passat es va establir al carrer gran i va iniciar aquesta dolça festa.

Aquest forner barceloní i devot de Sant Medir, Josep Vidal i Granés (1803-1856), visqué al carrer gran de Gràcia numero 111 i fou allà mateix on va establir el seu forn.
Cap a la dècada de 1830 en posar-se malalt, va fer la promesa d'anar en pelegrinat-ge a l'ermita de Sant Medir, si es posava bo.
Un cop curat, un 3 de març va anar a complir el vot dalt d'una cavalcadura. De tornada, i acompanyat d'algun instrument musical, va anar repartint llaminadures entre els mes menuts. Aquest romiatge el va anar repetint durant els anys següents i poc a poc s'hi va anar afegint familiars i amics que l'acompanyaven, fins a establir una primera colla, i en passar els anys poc a poc si varen anant afegint diverses colles d'altres barris de Barcelona creant aquesta tradició fins i tot desprès de la seva mort a l'any 1856.

Des del 3 de març de l'any 1957 una placa commemorativa recorda Josep Vidal, a la façana on estava la casa on va habitar i morir, al carrer Gran de Gràcia 111.

Així doncs els veïns de l'antiga Vil.la de Gràcia esperem que gaudiu un any mes d'aquesta bonica i dolça festa que fa mes de 170 anys va iniciar aquest singular forner.
...porteu bosses! i tindreu caramels per tot l'any.

Obre la desfilada la banda de la unitat muntada de gala de la guàrdia urbana.

Seguidament s'hi poden veure, muntats en carrosses, algun polític, o el mateix alcalde de vegades acompanyats d'algun personatge popular. Aquest any coincidint en època electoral crec que mes d'un polític podrem veure llençat caramels per guanyar vots.

Aquí podeu veure en Joan Clos que va desfilar, donant la nota, muntat a cavall l'any 2000.

En aquesta foto podeu veure a Jordi Hereu l'any passat.

Desprès ve el continu desfilar de les bandes populars i les carrosses o camions de les colles carregades de sacs de caramels i la gent embogida recollint els dolços al vol o del terra, fins i tot d'alguna cagada de cavall...no sols els mes menuts, mes d'un iaio es pot veure fent esforç embogit per recollir el màxim que se'n pugui portar.

Els veïns del carrer, posen des d'els balcons, paraigües oberts cap per avall per recollir els caramels que van llençant els camions de les colles.

La desfilada dura mes d'una hora i cap a la meitat acostumava a desfilar una camioneta amb la imatge del sant, coberta amb una cúpula transparent, a la qual tothom tirava caramels tot fent punteria. Donaven cops de caramel tant fort que mes d'una vegada quedava malmesa, fins el punt que l'any passat ja no van passejar la imatge de Sant Medir.

Al final el carrer queda tot cobert de caramel xafat i seguidament els ultims en desfilar son el servei de neteja a cops de mànega
....i fins l'any que ve.

Les runes del mercat del Born de Barcelona

2008-02-16T17:26:00.000+01:00

Reportatge penjat a youtube sobre les runes del mercat del Born de Barcelona que romanen intactes desde els temps en que la zona fou destruida després de la guerra de succesió de 1714 per poder construir la Ciutadella i l'espai que l'envoltava. A més de la història del Born també s'expliquen els fets del setge borbònic i les seves funestes conseqúències.
Pròximament s'obrirà al public i es podrà visitar.

Blog del autors del video:
http://catalans.blogspot.com

Barcelona 1900 - La perla del mediterráneo

2008-02-16T16:53:00.000+01:00

Com diria en Monegal "aaahhh!!! això si que es una perla"
...i es que així es titula aquest vídeo:
"Barcelona 1900-La perla del mediterráneo" , magnific vídeo de la Barcelona de principis del segle XX.
Filmació anònima feta entre els anys 1911 i 1913, rescatada gràcies a algú que va comprar aquesta oblidada llauna amb la pel.licula als encants de bcn.
Potser es la filmació mes antiga que es coneix de Barcelona.
Actualment pertany a la filmoteca holandesa d'Amsterdam.

Barcelona 1900 - La perla del mediterráneo

Explicacions d'aquest Tresor Recuperat

Barcelona Barbarament Bombardejada

2008-02-16T16:10:00.010+01:00

Homenatge a les víctimes dels bombardejos de Barcelona els anys 1937/39 durant la guerra civil .
En especial als màrtirs del bombardeig a la plaça de Sant Felip Neri, on van morir 42 persones molts d'ells infants, víctimes de la pluja de bombes de l'aviació feixista italiana el 30 de gener del 1938.
En el soterrani de l'església barroca, construïda en 1752, s'amagaven ciutadans per a protegir-se de les bombes, però el soterrani no va suportar una gran explosió en la plaça i es va desplomar sepultant a les 42 persones que aquí es refugiaven.

Així va acabar la plaça desprès del bombardejos i el des-enrunament dels edificis destrossats.

Actualment encara es poden veure les marques de la metralla de les bombes a la façana de l'església, que es del poc que es va salvar de tota la plaça desprès d'aquell salvatge bombardeig.
La resta dels edificis de la plaça van ser reconstruïts en acabar la guerra.

Com diu l'autor d'aquest vídeo:
A todas esas almas, la mayoria de ellas niños, dedico este humilde video para vergüenza de todos.

web el autor del vídeo:
http://cuervo-malasartes.blogspot.com

Així doncs, si algun dia visiteu aquesta bonica i tranquil·la plaça, amagada entre la bullícia, recordeu bé aquests dramàtics fets que van acabar amb la vida d'uns innocents nens, que un dia del passat des-afortunadament van córrer a amagar-se en el soterrani de l'església, sense saber el tràgic destí que els esperava.
Escolteu be!... que potser.... enmig del silenci, de les foradades parets, sentireu les veus de les pobres animes perdudes, d'algun d'aquells infants.

Aquest es el clip sencer, que la banda Evanescense va rodar a la plaça, gracies a la meva filla Ariadna que m'ha dit qui eren.
La cançó es My Inmortal de la banda gotica-light americana Evanescence que van agafar com a escenari la plaça Sant Felip Neri i altres recons de la ciutat.
Aixó demostra que molta gent ha descobert la màgia i melancolia que desperta aquesta amagada plaça de Barcelona.
...Gràcies ARI !

Mes info del bombardejos a Barcelona:
http://www.idep.es/juliansite/bombardeo/castellano/intro.html

Mapa del bombardejos a Barcelona
http://barcelonabombardejada.cat/interactiu/

Barcelona, 19 de juliol de 1936

2008-02-16T15:48:00.001+01:00

CRONICA HISTORICA
Texte del diari "el mundo"

Barcelona, 19 de julio de 1936

Las tropas sublevadas chocaron con la Policía de Asalto, la Guardia Civil y las milicias / El general Goded se rindió 14 horas después de iniciada la revuelta / Cataluña vivió la doble tragedia de una pequeña guerra civil dentro de la Guerra Civil

ROGER JIMÉNEZ

Domingo, 19 de julio de 1936. A las cuatro y cuarto de la madrugada se subleva el grueso de la guarnición de Barcelona, como lo hicieran el día anterior las tropas en Marruecos, plazas de la Península y las Islas Canarias. Los insurrectos intentan tomar los puntos estratégicos de la ciudad, pero fracasarán por la resistencia de la Policía de Asalto y de la Guardia Civil, leales a los gobiernos de la Generalitat y de la República, así como a la participación de elementos civiles, pertenecientes en su mayoría a los sindicatos CNT-FAI, cuyo Comité de Defensa hace sonar las sirenas de todas las fábricas de Barcelona llamando a sus afiliados a empuñar las armas. Frederic Escofet, comisario de Orden Público de la Generalitat dirige las operaciones de las fuerzas leales. La Guerra Civil ha empezado en Cataluña.

Durante la noche del sábado se vivió una gran tensión en la ciudad, en la Rambla y otras calles céntricas, donde se formaban corrillos tras conocerse la revuelta de las tropas al mando de Franco.A medida que pasaban las horas crecían los rumores de un pronunciamiento en los cuarteles del extrarradio barcelonés para unir sus fuerzas al movimiento subversivo contra la República. Según las hemerotecas consultadas, la agitación en los barrios obreros era grande, y tanto las autoridades como las organizaciones políticas y sindicales requisaban vehículos particulares mientras que se convocaban concentraciones de urgencia y se incautaban armas en los establecimientos del ramo.

Transcurrieron las primeras horas de la madrugada, y cuando ya parecía que se descartaba cualquier movimiento militar en Barcelona, a las cinco menos cuarto sonaron los primeros disparos en la plaza Universitat y otros puntos de la parte alta de la ciudad.Las fuerzas sublevadas procedían, inicialmente, de los cuarteles de Pedralbes, donde se alojaba el Regimiento de Infantería número 13, y de los de la calle Tarragona, que albergaban el Regimiento de Caballería número 10. Otras salieron después de los acuartelamientos de la calle Girona y de los de Artillería de Sant Andreu, así como de la avenida Icària.

Las tropas consiguieron avanzar por las calles de la izquierda del Eixample hacia el interior de la ciudad. Una parte de ellas enfiló la plaza de Espanya, mientras que otra columna llegaba a la plaza Universitat, no sin antes sostener un intenso tiroteo con militantes del centro de Esquerra Republicana, instalado en las cercanías. También hubo choques con una sección de guardias de Asalto que pasaba por la calle de Cortes. Núcleos de paisanos vestidos con camisas negras y uniformes caquis se unieron a los sublevados dando vivas al fascio, y ayudaron a los militares en la Universidad, donde emplazaron ametralladoras.

Entonces los acontecimientos se precipitaron. Buena parte de los sublevados avanzó en columna por la ronda Universitat hacia plaza de Catalunya, fingiendo con sus vítores que se trataba de una acción en defensa del régimen republicano. Esta estratagema consiguió momentos de confusión al mezclarse los soldados sublevados con las fuerzas de seguridad. De este modo, un pelotón llegó al edificio de la Telefónica, custodiado por agentes de la Generalitat y guardias de seguridad. La superioridad numérica y la sorpresa permitieron a los rebeldes apoderarse de la Telefónica con un balance de numerosas bajas en ambos lados.

Parte de otra columna de sublevados se hizo fuerte en los edificios del Hotel Colón, en los Círculos del Ejército y de la Armada y en los salones del restaurante Maison Dorée. Pero otras tropas que avanzaban por la avenida del Catorce de Abril con la intención de descender por paseo de Gràcia, fueron obligadas a replegarse tras una encarnizada batalla con una sección de guardias de asalto.También fue frenado el avance de los que se dirigían a la plaza Urquinaona procedentes de la derecha del Eixample. No obstante, los facciosos montaron piezas de artillería y una sección de ametralladoras en la calle Cortes. Las primeras bajas entre los voluntarios de las milicias populares se registraron en torno al monumento a Colón, desde cuya cúpula unos soldados abrieron fuego contra grupos de obreros.

La ofensiva de las fuerzas sublevadas fue decayendo a medida que pasaban las horas, pero tuvo un papel decisivo en su dispersión la entrada en acción de la aviación, que destruyó los cuarteles de la avenida Icària y ocasionó numerosas bajas. Mientras, elementos armados de las milicias obreras y políticas atacaban por los flancos a los artilleros. En Sants también hubo enfrentamientos que finalizaron con la derrota de los sublevados. La lucha arreció y se llegó incluso al cuerpo a cuerpo.

El Palau de la Generalitat, estaba custodiado por los Mossos d'Esquadra, no llegó a ser atacado. Desde la madrugada del domingo, el presidente Lluís Companys, acompañado del comisario Escofet, Pérez Farrás y otros altos funcionarios, dirigió la defensa de la ciudad desde la Comisaría General de Orden Público. La consejería de Governació fue atacada por fuerzas procedentes del cuartel general de la Cuarta División, donde se había presentado el general Manuel Goded para ponerse al mando de la sublevación, pero la única alternativa posible para él era la rendición. Goded llegó en un hidroavión procedente de Baleares, de donde era comandante general, y llegó a destituir y arrestar al general Francisco Llano de la Encomienda por permanecer leal a la República.

Primero, depusieron las armas los soldados y oficiales que se habían atrincherado en la Universidad, a los que siguieron los que habían tomado posiciones en la Telefónica y el Hotel Colón.Numerosos cuerpos sin vida de combatientes yacían esparcidos, como también caballos y mulos. El estado de muchos edificios demostraba los estragos de la lucha. A las seis de la tarde, 14 horas después de los primeros disparos, la bandera blanca era izada en la Comandancia Militar. Goded y los jefes y oficiales que le acompañaban fueron confinados en el barco-prisión Uruguay, pero antes el general hizo un llamamiento en el que comunicó que el movimiento subversivo había fracasado. Pero los enfrentamientos aislados siguieron hasta las cuatro de la tarde del lunes, 20 de julio.

El 12 de agosto fueron ejecutados Goded y Fernández Burriel.El 21 fue creado el comité central de las Milicias Antifascistas, y al día siguiente se fundó el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), formado por la unión de cuatro partidos de la izquierda catalana. Pero la contienda no había hecho más que empezar, de manera muy especial en Cataluña, que vivió una pequeña guerra civil dentro de la Guerra Civil, y salió doblemente derrotada.

Vídeos dels fets del 19 de Juliol del 1936 a Barcelona

PRIMERA PART

SEGONA PART

SALUT I FORÇA

Barcelona en guerra, 1936-1939

2008-02-16T15:36:00.001+01:00

Vídeo del Youtube
"Anarchists in the 1936 Spanish Civil War"
Imatges de Barcelona en plena guerra civil.

BCN entre 1900 y 1940

2008-02-16T15:26:00.001+01:00

Seqüència de imatges de Barcelona entre 1900 i 1940.

Avinguda de la llum

2008-02-02T17:27:00.002+01:00

Un altre lloc desaparegut,

la Avenida de la Luz

Nomes he trobat aquesta foto on es veu la antiga entrada al cinema on recordo haver anat a veure mes d'un cop alguna doble sessió de pelis tipus "lo llamaban Trinidad" i desprès recorre aquell gran passadís amb columnes, era com un sub-mon assota de la plaça Catalunya, ple d'aromes únics com el dels famosos barquillos de cabell d'àngel o el tenderete de vins del Baturrico on per poques peles et servian una copeta de vinet amb una rodanxa d'embotit ranci mentre veies el gran ninot baturrico que no parava de rajar vi negre en un gran bot.
Va ser tancada l'any 1990
Una part de l'avenida de la luz està on avui dia hi ha la tenda de perfums Sephora, on encara es poden veure les columnes.

Loquillo va fer l'any 1984 aquest video on es pot veure algunes imatges de l'avinguda de la llum dels anys 80, tal i com la coneixia jo...poca cosa es veu, pero val la pena aquest homenatge del Loquillo a aquesta subterrania galeria.

Can Valero, Montjuïc

2008-02-02T17:04:00.000+01:00

El bar noche y dia estava a Can Valero, una zona de barraques situada al costat de l'estadi olímpic.
Era com un poble dins de Montjuïc, encara recordo el gust que donava anar-hi els dissabtes al mati amb el meu pare al Bar del costat, "can Valero" crec que es deia, i prendre una cervesa fresca gaudint d'aquell ambient tranquil i ranci al mateix temps.
Can Valero va ser enderrocat l'any 1987, abans de les olimpíades de l'any 1992

4 barres, Montjuïc

2008-02-02T16:56:00.001+01:00

Tot un símbol català

Les quatre columnes jòniques de 20 metres d'alt i més de dos metres de diàmetre que va dissenyar el 1919 Puig i Cadafalch, simbolitzaven les 'Quatre Barres' de la Senyera. Aquestes van ser demolides l'any 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, per ser una icona de la catalanitat.

Estaven situades a la plaça Carles Buhigas, situada al final de l'avinguda Maria Cristina, entre l'avinguda de Rius i Taulet i el Palau Nacional, just darrere l'actual font lluminosa de Montjuïc.

Actualment hi ha un polemic projecte per reconstruir-les però encara no esta clar quina serà la seva ubicació definitiva.
Les noves esmentades columnes seran una rèplica de les que ja existien, "exactament iguals, tot i que s'utilitzaran materials nous". És a dir, en comptes dels totxos d'argila que es van utilitzar el 1919 s'optarà per construir-les amb "pedra natural", recolzades mitjançant "varetes d'acer".

Jo també les vull al seu lloc original!

Barcelona 1806

2008-02-02T16:48:00.001+01:00

Pertany a: "Voyage de l`Espagne" per Alexandre de Laborde.
París, 1806-1820

Barcino 1750

2008-02-02T16:37:00.001+01:00

Barcino: Metropolis Hispanici
Principatus Cataloniae in
littore Maris Mediterranei...
Mapa de George Matthaus Seutter, Augsburg any 1750 en llatí i Alemany

BCN any 1572

2008-02-02T16:31:00.001+01:00

Mapa de Barcelona de Braun and Hogenberg , pertany al llibre "Civitates Orbis Terrarum" editat en llatí el 1572.

Mapa del 1698

2008-02-02T15:58:00.001+01:00

Barcelona i els seus voltants....Aquest mapa es del 1698

Presentació

2008-02-02T15:37:00.000+01:00

Bon dia, bona tarda o bon vespre.
Avui començo aquest blog amb la idea de anar posant i recopil.lant fotos antigues, curiositats, llocs emblemàtics i tradicionals, costums i totes aquelles histories o llocs que encara mantenen, a pesar del pas del temps, el regust de la Barcelona típica antiga i clàssica de tota la vida, llocs tal com eren i llocs que encara perduren tal com van ésser en els seus dies d'esplendor ...pocs en queden ja, en aquesta Barcelona re-disenyada i feta a mida pels guiris d'avui ....
Així doncs espero obrir aquí una petit forat en els túnels dels temps i una finestra als records de tots els que recorden la Barna de sempre.
Quedi clar que no totes les fotos que mostraré aquí son pròpies, es material recollit de diverses fonts, la majoria d'internet o escanejats de llibres...si algú se sent ofès per això espero m'ho faci saber.
SALUT!